Diumenge, 3." Hom confon, massa sovint, ensenyament i educació.
Ensenyament és l'acció, i també l'efecte, d'ensenyar. Educació és
l'acció i l'efecte d'educar. En ambdós casos, les definicions del
diccionari són diàfanes. Ensenyar: comunicar a algú coneixements,
teòrics o pràctics, d'una ciència, d'un art, o de qualsevol altra
matèria, donant"li'n lliçons, explicacions, etc. Educar: Formar,
ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal
d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.
L'ensenyament és, per tant, una part de l'educació. Tot i que és
impossible limitar els dos conceptes en compartiments estancs, car
són vasos comunicants que es complementen i s'enforteixen, crec que
ensenyar correspon, bàsicament, als mestres i professors, amb la
complicitat i col·laboració dels pares i educar és una tasca que
han d'assumir els pares, amb la col·laboració i complicitat dels
mestres i professors, car els coneixements culturals o específics
són només una part de la formació de la personalitat. Ni uns, ni
altres no poden defugir les seves responsabilitats. Però tampoc la
societat, ni les institucions.
El cas és que, en la meva opinió, les famílies han cedit
l'ensenyament i l'educació dels seus infants a les escoles, a les
quals s'exigeix funcions que van més enllà de la docència. O el que
és encara més greu, els han donat una educació deficient que
dificulta l'ensenyament i, sobretot, les relacions entre mestres i
alumnes. La baixa qualitat de l'ensenyament i la baixa qualitat de
l'educació són fenòmens coincidents, en el temps i en els
individus, però que tenen arrels diferents i, en conseqüència,
solucions de distinta naturalesa. Així, elevar el nivell de
l'ensenyament és responsabilitat de les institucions, mitjançant
plans d'estudi adients, mesures correctores, inversions
estructurals, formació dels professors, dotació de més mitjans,
humans i materials, adequació a la realitat, voluntat de consens
entre tots els implicats i altres accions que escapen a la meva
capacitat. Però aixecar el nivell de l'educació és responsabilitat
de la societat, la família al capdavant. Els pares, ho vulguin o
no, són els primers responsables de l'educació dels seus fills,
tenen l'obligació d'atendre la seva formació integral i de tenir
cura d'inculcar els valors essencials, com són respecte,
tolerància, responsabilitat, exigència ètica, que estan per sobre
la capacitat individual d'aprenentatge d'unes matèries
concretes.
Abans, els pares educaven els fills amb disciplina i exemple.
Ara sembla que la disciplina ha esdevingut una paraula malmesa, un
recurs que hom defuig, per impotència o perquè hi ha la creença que
es tracta de la imposició d'unes regles que ja no vigeixen. El
règim disciplinari no és, certament, un sistema pedagògic eficaç,
perquè sol ser coactiu i abasta qüestions formals o superficials.
En qualsevol cas, la passivitat o la desídia no poden substituir la
disciplina, almanco un cert ordre en el comportament cívic. Quant a
l'exemple, tot i que no es pot generalitzar, no sembla que sigui
efectiu, atès el comportament violent o de menyspreu de molts
alumnes envers els seus mestres. Dit això, cal confessar i acceptar
l'enorme dificultat que suposa establir, a través del diàleg,
compromisos i normes de convivència satisfactòries entre pares i
fills, entre alumnes i professors, entre joves i adults.
Dimarts, 5." La Bíblia defineix la llei del talió amb la
sentència ull per ull, dent per dent. Consistia a fer patir al
malfactor igual dany al que ell havia causat. En un determinat
moment històric, es considerà aquesta llei un progrés jurídic, car
limitava la desmesura en la venjança de sang, un dret antic que
consentia al parent més proper d'una víctima executar l'assassí o
algun membre de la seva família i ho feia personalment, sense
intervenció de cap poder públic. Els rabins, per abolir"la,
reemplaçaren la pena per una indemnització, tal com Jesús instava
en el sermó de la muntanya.
Hom parla, tot referint"se a les represàlies dels jueus sobre
els palestins, de la llei del talió, quan en realitat el que
s'aplica és la venjança de sang institucionalitzada, aplicada pels
poder públics de l'Estat. La desigualtat de forces, la desmesura de
la venjança, la injustícia de no concedir el que ells reclamaren i
obtingueren: un estat, la brutalitat de les execucions, l'assumpció
del paper de botxins per part d'aquells que foren víctimes de
repressions similars, són una vergonya per a tota la humanitat, un
retrocés a la barbàrie.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.