Diumenge, 3." Hom confon, massa sovint, ensenyament i educació. Ensenyament és l'acció, i també l'efecte, d'ensenyar. Educació és l'acció i l'efecte d'educar. En ambdós casos, les definicions del diccionari són diàfanes. Ensenyar: comunicar a algú coneixements, teòrics o pràctics, d'una ciència, d'un art, o de qualsevol altra matèria, donant"li'n lliçons, explicacions, etc. Educar: Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat. L'ensenyament és, per tant, una part de l'educació. Tot i que és impossible limitar els dos conceptes en compartiments estancs, car són vasos comunicants que es complementen i s'enforteixen, crec que ensenyar correspon, bàsicament, als mestres i professors, amb la complicitat i col·laboració dels pares i educar és una tasca que han d'assumir els pares, amb la col·laboració i complicitat dels mestres i professors, car els coneixements culturals o específics són només una part de la formació de la personalitat. Ni uns, ni altres no poden defugir les seves responsabilitats. Però tampoc la societat, ni les institucions.

El cas és que, en la meva opinió, les famílies han cedit l'ensenyament i l'educació dels seus infants a les escoles, a les quals s'exigeix funcions que van més enllà de la docència. O el que és encara més greu, els han donat una educació deficient que dificulta l'ensenyament i, sobretot, les relacions entre mestres i alumnes. La baixa qualitat de l'ensenyament i la baixa qualitat de l'educació són fenòmens coincidents, en el temps i en els individus, però que tenen arrels diferents i, en conseqüència, solucions de distinta naturalesa. Així, elevar el nivell de l'ensenyament és responsabilitat de les institucions, mitjançant plans d'estudi adients, mesures correctores, inversions estructurals, formació dels professors, dotació de més mitjans, humans i materials, adequació a la realitat, voluntat de consens entre tots els implicats i altres accions que escapen a la meva capacitat. Però aixecar el nivell de l'educació és responsabilitat de la societat, la família al capdavant. Els pares, ho vulguin o no, són els primers responsables de l'educació dels seus fills, tenen l'obligació d'atendre la seva formació integral i de tenir cura d'inculcar els valors essencials, com són respecte, tolerància, responsabilitat, exigència ètica, que estan per sobre la capacitat individual d'aprenentatge d'unes matèries concretes.

Abans, els pares educaven els fills amb disciplina i exemple. Ara sembla que la disciplina ha esdevingut una paraula malmesa, un recurs que hom defuig, per impotència o perquè hi ha la creença que es tracta de la imposició d'unes regles que ja no vigeixen. El règim disciplinari no és, certament, un sistema pedagògic eficaç, perquè sol ser coactiu i abasta qüestions formals o superficials. En qualsevol cas, la passivitat o la desídia no poden substituir la disciplina, almanco un cert ordre en el comportament cívic. Quant a l'exemple, tot i que no es pot generalitzar, no sembla que sigui efectiu, atès el comportament violent o de menyspreu de molts alumnes envers els seus mestres. Dit això, cal confessar i acceptar l'enorme dificultat que suposa establir, a través del diàleg, compromisos i normes de convivència satisfactòries entre pares i fills, entre alumnes i professors, entre joves i adults.

Dimarts, 5." La Bíblia defineix la llei del talió amb la sentència ull per ull, dent per dent. Consistia a fer patir al malfactor igual dany al que ell havia causat. En un determinat moment històric, es considerà aquesta llei un progrés jurídic, car limitava la desmesura en la venjança de sang, un dret antic que consentia al parent més proper d'una víctima executar l'assassí o algun membre de la seva família i ho feia personalment, sense intervenció de cap poder públic. Els rabins, per abolir"la, reemplaçaren la pena per una indemnització, tal com Jesús instava en el sermó de la muntanya.

Hom parla, tot referint"se a les represàlies dels jueus sobre els palestins, de la llei del talió, quan en realitat el que s'aplica és la venjança de sang institucionalitzada, aplicada pels poder públics de l'Estat. La desigualtat de forces, la desmesura de la venjança, la injustícia de no concedir el que ells reclamaren i obtingueren: un estat, la brutalitat de les execucions, l'assumpció del paper de botxins per part d'aquells que foren víctimes de repressions similars, són una vergonya per a tota la humanitat, un retrocés a la barbàrie.