Cada any quan s'apropa aquesta data alguns col·lectius i dones «famoses» recorden que les dones existim i que existeix un 8 març. Desgraciadament ens recorda que unes treballadores van ser cremades per reivindicar, entre altres coses, la jornada de 8 hores, una data més que ens recorda la violència de gènere.
Aquesta data no té el mateix significat per a totes les dones: mentre que per a algunes és un motiu d'autolloança i recorden els èxits de la incorporació de la dona en la vida laboral només com «sortir endavant», per a la gran majoria de dones és una lluita quotidiana que han de continuar reivindicant, que la feina no sigui precària, que la responsabilitat familiar sigui compartida, que el respecte a la diferència sigui un fet, i tot això cada dia, no només un dia l'any.
Allà rau la diferència entre unes i altres, i el valor d'aquesta data, depenent de la ideologia a què pertanyis. Si ets de dretes et basta i t'autocomplau amb un «sortir endavant», pot ser que ho consideris fins i tot un triomf. Però si ets d'esquerres no et basta, s'ha d'anar a transformar la societat perquè la igualtat sigui real. Totes les iniciatives polítiques que es facin, per molt petites que aquestes siguin, vols que vagin en el sentit de conquerir els nostres drets, els nostres espais.
Aquesta petita reflexió em porta a una conclusió: no n'hi ha prou de ser dona per lluitar per la igualtat de les dones com a persones; celebram el nostre 8 de març des de la nostra manera d'entendre la vida. En tenim un exemple recent, quan un polític de dretes "PP" va dir que a les dones se'ls hauria de reduir la pensió perquè vivien més anys. No he llegit ni sentit res per part de les seves companyes de partit, cap tipus de crítica que el desautoritzi.
És per això que pens que la lluita per la igualtat i la transformació social només pot portar-se des de postulats d'esquerres; la dreta queda en «un sortir endavant» i no ens basta, perquè no soluciona la violència de gènere, la pobresa, la marginació, la societat que genera aquestes xacres.
