Una mica de penitència des d'aquest bitllet d'opinió no desdiu un bona estona musical. És per això que en el moment d'escriure l'expiació, volguda ex corde, escolt la versió de La Vie En Rose del disc «Marlene Dietrich in London», enregistrat en directe al Queens's Theatre el 12 de desembre de 1964. (Aquell dia feia una setmana exacta que jo havia vingut al món a molts quilòmetres, en un habitatge de la casa quarter de sa Raval, a Formentera, entre tricornis enxarolats). Vull purgar públicament el pecat de no haver comprès per què aquest diari va convertir en una crònica rosa la presa de possessió de la nova regidora del PSM a Cort, Caterina Cañellas, substituta de Sebastià Serra, un dels referents del nacionalisme d'esquerra del país. Algunes pàgines després, en les «Frases» de la secció d'Opinió vaig trobar el complement a la camisa vermella i a l'americana de quadrets de Cañellas: «Promet fidelitat al meu càrrec sense renunciar al dret d'autodeterminació del nostre poble».
La incapacitat manifesta de garbellar el meu sentit de l'humor per separar"lo de la mala bava m'ha jugat una mala passada. Ho reconec: deman disculpes. He rellegit la nota de «fashion politik» i he canviat; no en tenc prou: m'hauria encantat saber què opinen el vestit rosa i les sabates fúcsia de Maria Crespo, la rosa lligada a la cintura de Carme Feliu i el tàndem d'elegància Maria Antònia Carrasco i Lis Riera del nou embaràs de la vedet Norma Duval i del fet que José Frade, amb qui vivia feia dos mesos després de més de dues dècades de matrimoni amb Marc Ortarcevic, hagi abandonat el niu quan se n'ha assabentat. No conec Caterina Cañellas, però si serveix d'alguna cosa... je vois la vie en rose....
