algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
18°

Argentina acorralada

El desgavell de la situació econòmica i política de la República Argentina està, sens dubte, condemnat a ser un dels temes estrella de l'any que hem encetat. I la veritat és que es fa molt difícil avançar o anticipar com es pugui conformar la solució, conjugant la desesperació i la indignació populars amb la necessària coherència del pla econòmic que finalment s'intenti implementar. Perquè si hi ha alguna cosa clara és que, arribats a la situació actual de pèrdua total de confiança en l'Estat i l'Establishmen, qualsevol remei congruent i real tindrà uns costos que ineluctablement couran de valent a tothom, com també que sense un mínim consens general no hi haurà pla o política que es puguin realment aplicar. Amb altres paraules, el cas és tan seriós que no hi ha medicina efectiva que no sigui dolorosa, molt dolorosa. I és evident també que la població argentina està més que farta, i amb massa raó. I no està gens clar qui pugui tenir cap autoritat moral per a demanar-li cap vot de confiança per a un tractament que, a més de ser molt dolorós, ha de requerir anys.

En qualsevol cas, sembla evident que les mesures a aplicar no poden ser sols econòmiques. Podem dir que l'Argentina es troba acorralada perquè es troba moralment "culturalment" malalta. En certa manera, gosaré dir que precisa d'una revolució nacional "per general", revolució nacional que cal no confondre amb una revolució nacionalista a la vella usança, cercant algun boc emissari o víctima expiatòria "per exemple, els grans inversors estrangers" i propugnant una autosuficiència avui en dia del tot impensable.

Què vol dir en aquest context «nacional»? Segons l'Alcover-Moll, «nacional» és definit com: «Pertanyent o relatiu a la nació, propi de la nació, de tota la nació (en oposició a regional o local)». Congruentment, «nacionalitzar» vol dir: «Fer nacional; convertir en nacional, en pertanyent a la nació». Ambdues definicions "que no és d'esperar que ningú trobi gens rares" ens donen peu per a escometre la dificilíssima situació argentina amb el que pot semblar una mica petulant i impertinent diagnòstic "perquè pot esser vist com una imperdonable intromissió del que en definitiva són els problemes interns de la nació argentina" que allò que realment "i desesperadament" necessiten els argentins, si és que volen optar per cap solució col·lectiva i prescindeixen d'una vegada de les solucions individuals que suposa la tan generalitzada corrupció i el treure els doblers a l'estranger, és desnacionalitzar els mites i nacionalitzar de bon de veres els problemes i les mesures inevitables.

Què vol dir això de desnacionalitzar? Que si un dels sentits més radicals de nacionalitzar "si no el més radical de tots" és el de compartir, de fer passar o integrar en un llegat cultural comú, desnacionalitzar "en el sentit cultural i històric més radical" és just el contrari: treure o fer sortit del llegat compartit allò que no hi fa més que nosa, allò que resulta perjudicial per a la col·lectivitat. En el cas concret de la República Argentina, el que cal és així desnacionalitzar certs mites com el Martin Fierro, el tango i el lunfardo, Carlos Gardel i el bandoneon tal volta, el peronisme i totes les seves branques, l'Evita Duarte de Peron i la segona Evita, els espadones salvapatrias i el Dòlar USA com a panacea nacional, etc., etc.

Naturalment, a sensu contrario, els argentins no tenen més remei que nacionalitzar "per dir-ho així" el corralito pel temps que faci falta. Instaurar i integrar un règim fiscal amb una mica de cara i ulls. Fer una reforma racional "i per tant nacional" de l'administració de l'Estat, començant pels polítics però continuant per tot el funcionariat que faci falta. Acceptar que, després de tants de decennis d'irresponsabilitat col·lectiva "política, sí, però molt més que política", especialment en evidència a partir del primer show peronista i de l'acabament dels anys de les vaques grasses de la segona guerra mundial, ningú se'n sortirà de rositas. Perquè els miracles populistes no són possibles més que per períodes de temps més o manco breus i, de més a més, acaben presentant factura massa dolorosa.

Malgrat alguns argentins tenguin de l'ordre de cent cinquanta mil milions de dòlars per Miami "la descapitalització del país s'ha anat fent al llarg de molts d'anys i a consciència (la pèrdua de confiança en un país pot tenir aquest tipus de conseqüències)", o precisament gràcies també a aquesta, la tragèdia està servida. En qualsevol cas, d'alguna manera, caldrà reconèixer que abans de la fallida econòmica hi ha hagut una fallida política i moral, una fallida històrica. I són sentiments nacionals, auténticament nacionals "col·lectius" els que són ara del tot necessaris, no reaccions nacionalistes que sols conduirien a empitjorar les coses, possibilitat realment difícil però tampoc impossible! Però, per descomptat, són els propis argentins els que han d'arribar "majoritàriament, de bon de veres" a aquestes conclusions.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.