Ja fa molt que per motius familiars pas el Nadal a Barcelona. Quan pertanyia a la direcció de l'Esquerra Republicana cada any anava al cementeri de Montjuïc: hi ha la tomba del president Macià, que va morir el vint-i-cinc de desembre de 1933, i alguns partits li reten homenatge el dia de l'aniversari de la seva mort. La tradició necrofílica d'ERC va declinar una mica amb Àngel Colom, que va aprofitar el monument de Subirachs (si allò es pot anomenar monument) de la plaça Catalunya per traslladar allà l'acte politicopatriòtic. Al cementeri, darrerament, a dur-li flors, només hi anava una petita representació del Comitè Executiu. Solia fer un oratge molt fred. Els màrtirs republicans, amb el president Companys al davant, fan trista, heroica i digna la trajectòria del patriotisme català. Però el temps fa minvar el patetisme de tanta mort i deixa al descobert alguns aspectes curiosos. No vaig gosar mai demanar precisions als militants vells sobre una història que corria pel partit: segons sembla, quan el govern de la Generalitat republicana va haver de fugir tengué el detall sentimental d'endur-se el cor del president mort. També era comentada la incomoditat que li produïa, al president Tarradellas, haver d'anar amunt i avall, durant la peripècia de l'exili, custodiant el cofret del cor de Macià (una història semblant, l'odissea del cadàver d'Eva Perón, ha estat publicada fa poc i és molt interessant). Els problemes d'intendència, per dir-ho d'alguna manera, varen acompanyar sempre les responsabilitats polítiques de Tarradellas. A ERC teníem present tot això i no és estrany que miràssim d'organitzar els aniversaris fugint d'aquella imatge, honorable però una mica passada de moda, de tenir l'exclusiva del culte als morts. Tarradellas va aconseguir fixar la seva residència a França, a una masia de Saint Martin"le Beau, i el sedentarisme degué atenuar els inconvenients d'una missió que amb els viatges havia de ser realment incòmoda. Cicumstàncies i vivències tan peculiars han de modelar per força el caràcter dels protagonistes. Tarradellas tenia mala idea i les veia venir: se'n fotia amablement de tothom. Mort Franco, tots els polítics catalans visitaven el mas. Una vegada, un que no podia veure Jordi Pujol hi va quedar a sopar i a dormir. Ja dins l'habitació dels convidats, Tarradellas li digué: «Hi ha dos llits fets, tria el que vulguis; ahir Jordi Pujol va dormir en un, però no te diré en quin!». La sabia llarga, en Tarradellas.