Les vigílies de Nadal s'han caracteritzat pel fred i per la tronadissa. El fred responia a factors meteorològics ben concrets. La tronadissa, en canvi, no procedia del cel, sinó de les files de la dreta. Aquesta gent va a la seva tant si plou com si fa sol, i aprofita qualsevol avinentesa per a recordar a l'opinió pública que ens trobam en guerra. Contra qui? Contra els seus rivals polítics evidentment, ja que consideren que si són els seus, també ho són d'una majoria gairebé absoluta. Matas ha potenciat el sentiment de propietat que, respecte a Mallorca, tenen des de sempre botifarres, senyors de possessió i gent estantissa. El camp és seu, les tradicions més preuades són seves, l'hoteleria és seva (i tant!) i, en conseqüència, el Consolat de Mar és la seu espiritual que els ha pres amb martingales el Pacte de Progrés. A posta, Matas, es permet titlar de «tropa» el govern del president Antich, mentre que Zaplana "que és l'ideòleg més preuat del pepé balear" no dubta a afirmar que les Balears en mans de l'esquerra són, per als conservadors, «una espina clavada». Déu meu, i què n'hem de fer, d'aquest quaresmer? Res, tenir paciència perquè de poc ens serveix mostrar-li el portal. I fer de no sentir-lo. Espines i «espinitas» clavades sols en duen Crist i Lola Flores, dues persones més passionals i de comportament públic infinitament més sincer que Zaplana. Aquest, Zaplana, no és dels que en duen clavades, d'espines, sinó dels que en claven al cor del que sigui i, si és possible, les substitueix per claus de pam. Així que faria bé si procuràs ésser una mica més mesurat. Passa que la dreta actualment no es troba en disposició anímica de fer ús de la discreció. Se'n va a la guerra, i una guerra mai no serà feta per gent discreta. El missatge de la dreta "Pepé, Casino, diumenge a vespre" i el de l'extrema dreta "Federació Hotelera de Mallorca, Casino, dissabte a vespre" ha estat prou contundent i clar com perquè el Pacte de Progrés prengui consciència que ja no menjarà més torrons en el Consolat. Tanmateix, aquesta declaració de guerra dels uns i dels altres contra l'esquerra, serà recordada per la pàtina de sensibilitat i de tendresa que envolta el missatge nadalenc que, entre visques i muires, es regalen a ells mateixos i a l'opinió pública. El vídeo de les dones (importants) del pepé que han parit darrerament, ufanoses amb els nadons respectius en braços, acreix el respecte envers la família i les tradicions més entranyables del nostre model de convivència. I suposa, per a la gent conservadora, una ferma esperança de futur. Els tests s'assemblen a les olles, diuen per aquí amb un cert cofoisme. I la dreta s'alimenta de cofoisme. De manera que les mares peperes d'ara mateix no han tingut inconvenient a posar una cosa tan íntima com és la maternitat al servei del partit. Del seu pa faran sopes, perquè ben igual arribarà el dia que els seus fills els tiraran en cara el paperot que els obligaren a fer. No ho desig, és clar. Sols vull remarcar que els fills estan bé a casa, no fent d'esquer ideològic en una fotografia de partit. D'altra banda, la imatge és massa ensucrada, diria que embafadora. Tant o més que la que han propalat els seus germans d'ideals, els hotelers. En el sopar nadalenc, en acabar els parlaments contra el Pacte de Progrés, Antoni Munar va recitar unes estrofes d'El pi de Formentor. Després, a la sortida de l'àpat, els assistents reberen una còpia escrita del poema de mossèn Costa. Els que coneixem Munar sabem que en el seu fur intern creu en una hoteleria modèlica, capaç de potenciar la cultura i el respecte al paisatge. A posta va recitar El pi, sense reparar que el públic oient té més pràctica d'arrabassar-ne, de pins, que de sembrar-ne. Molts dels assistents, en sentir-lo, se'ls va posar una cara de llenyater que no és de dir. Això no obstant, el missatge d'una hoteleria verda ja estava llançat. Fet i fet, un àpat i l'altre ens permeten veure que la parafernàlia de la dreta coincideix a remarcar l'existència d'un món idíl·lic, amb mares joioses i nadons grassonets, i poètic, amb hotelers, mestres d'obra i banquers, amb la llagrimeta fluixa en llegir allò de «mon cor estima un arbre», etcètera, etcètera. Sí, sí: fet estelles i amb les arrels tapades amb ciment, podem dir-los. Però no sé si cal. Al cap i a la fi som a Nadal i, malauradament, els succedanis de la sensibilitat es venen a doll. Hem de tenir quinze dies de paciència amb Matas, Miralles i els seus. La tendrem. Però per favor, passat els Reis, altra volta, senyors meus, siau qui sou.