L'Argentina és al sud i allà senten el raig de sol blanc en un cel net, a la inversa de nosaltres. Aquí el sol pot ser roig i pondre's en un cel rosso ticciano. A l'Argentina comença la calor i mengen torrons quan aquí matam el porc i el greix fa bolla. A Buenos Aires analitzen el cervell i el Govern d'aquí exposa el fetge a BaleArt. Mai podrem entendre que la distància entre la fam i la fantasia es digui Borges o que Rayuela sia una novel·la de Cortázar en lloc de ser un vot a Formentera. Són les 'amèriques fosques' on els mallorquins feien messes a l'hivern i els dentistes es treien el títol de ballador de tango a l'estiu. Però un mort és carn viva i 10 morts poden ser una guerra, sense que això sia Palestina.
«La vida és un tango, i qui no l'entén, un pardalango». A Ciutat, aquesta coreografia de cartró-pedra, que pareix un decorat, la plaça de la Sang, cada dia (fins i tot ahir, l'aniversari d'un espanyol que esdevingué campió del món de salt d'altura), és punt de concentració de Crits-men's "quin betlem, quin betlem!", homes/dones Crist (que és una cosa diferent a ser cristià). Potser és el betlem més actual "quant a la proliferació més alta d'innocència per metre quadrat de Mallorca". I són com els argentins, sense saber què és un xec; però sí, un pa-amb-oli. Sense saber què és una visa; però sí, una llonganissa. Sabent 'lo' dura que és la dict-endur-a i 'lo' aviat que torna el Kapital, que és qui promociona el Nadal. I... «Dios le bendiga, feliz Navidad!», que deia aquell que estava destinat a vendre mòbils. I un mòbil, com un diamant, és per sempre; com qui dir, per ara mateix. No com Argentina que és per als cucs de cada dia. Ja ho cantava Santos Discépolo al tango del Cambalache, quan G. Bush Sr. volia un Nou Ordre Mundial. Llàstima d'Argentina aquest Nadal! Ni Bin Laden ha agafat, aquell pardal!
