Pot sonar molt estrany o fins i tot paradoxalment presumptuós però avui tenc la impressió "penosa en qualsevol cas" que estam enrevoltats o rodejats de molts més llibres que els que ens mereixem. Perquè podem perfectament pensar que estam com assetjats "però no en som realment conscients" per molts més llibres, per molta més escriptura, que els que realment aprofitam, que la que realment abordam. En el meu cas concret "no més significant que cap altre però és el que tenc més a mà, el que tenc més avinent" ara mateix m'envolten o m'acorralen una mica, em són d'alguna manera imminents, dos títols de Thomas Merton (que els hagi llegit fa molts d'anys no vol dir que no calgui rellegir-los: segur que en podria treure substància actual); Le Mistère de l'Être de Gabriel Marcel i La Condition Ouvriere de Simone Weil, aquest darrer pendent des de fa més de quaranta anys; els Complete Poems, d'Elizabeth Bishop, que sols tenc començats, i els Collected Poems 1945-1990 de R.S. Thomas, un poeta gal·lès en llengua anglesa que tothom em diu que cal llegir; una edició a cura d'Isidor Cònsul del Sant Francesc de Jacint Verdaguer i el recull de Cants espirituals catalans, una petita antologia acompanyada dels corresponents estudis, realitzada per l'infatigable Sam Abrams; etc., etc.
Per descomptat, no tenc cap interès en destorbar ningú amb el meu estoc de llibres per llegir, conseqüència de la limitació o les limitacions "endògenes i exògenes" de la meva capacitat lectora. De fet, no crec que el problema "segurament d'allò més general, per altra part" sigui sols una qüestió de lentitud lectora: hi ha d'haver també una manca d'atenció. I també unes dificultats de tipus econòmic, en massa casos. L'extrema limitació de recursos tampoc no ajuda a res. En massa societats hi ha, certament, dificultats invencibles, començant per l'analfabetisme. Però tot això no lleva perquè fins i tot de les societats culturalment més avançades no puguem bastir-ne un model que comporta un fort desequilibri entre l'escriptura o els textos a disponibles i la seva lectura efectiva per part de les poblacions que, d'una manera o l'altra, els tenen a l'abast, amb el corresponent perjudici, amb la corresponent ofensa o mossegada al regne del que hauria de ser. En certa manera, aquest model d'una deficiència col·lectiva es podria relacionar amb el que darrerament ha propugnat l'existència d'un excés d'informació. Si per informació entenem alguna cosa més que l'allau de notícies periodístiques de tot tipus "i arribant-nos pels mitjans més diversos", aleshores dels dos models en podríem fer un de sol, malgrat l'escriptura desaprofitada seria un tema encara més greu que el de les informacions no assimilades pura i simplement per no ser assimilables, degut al seu propi excés.
La idea o la teoria d'una escriptura a l'abast però no aprofitada "d'alguna forma colpidorament o feridorament marginada" malgrat ser perfectament aprofitable pot semblar una cosa més aviat abstrusa. Però que no ens en temem d'un problema no vol dir que no existesqui. Per altra banda, la nostra manca de consciència no farà més que agreujar-lo. I el que tractam de definir no és, de cap de les maneres, una mancança sols a nivell individual. I encara que fos així inicialment, encara que pogués considerar-se així per algun espai de temps des d'un punt de vista biogràfic, el que limita les individualitats no pot deixar de limitar també la col·lectivitat. De més, que ningú pensi que l'escriptura desaprofitada sigui la literatura desaprofitada. De la literatura, no cal preocupar-se'n massa. Són les idees no aprofitades o no convenientment desenrotllades el que realment compta. Que una determinada estètica pugui quedar marginada, no és exactament el més greu que pugui passar. No són les oportunitats estètiques perdudes les que ens haurien de preocupar de bon de ver, són les oportunitats intel·lectuals que resten al canyet o a la cuneta.
El model pot ser encara una mica grenyal però el meu feeling és que no es pot perdre gaire per prendre'l en consideració i sospesar-lo.
