Començava a clarejar el dia. N'Antoni va passar-se els calçons, i sense cordar-se'ls, com tenia costum de fer, va sortir a pixar en el camí. Habitava, n'Antoni, prop d'Establiments, passat Bons Aires, a cinc-cents metres de la ciutat. I en un entorn de cinc-cents metres no tenia veïns. Un dels avantatges de la soledat era precisament la de regar la carrera, si li venia de gust, sense que ningú li ho recriminàs. A posta, va sobtar-lo, aquell matinada de juny, el renou d'unglots i la proximitat d'un cavall que s'entreveia entre dues clarors. Per instint, va fer-se ràpidament a un costat sense reparar que es compixava els calçons. Tanmateix no estava en disposició de lamentar-se, perquè tot ell era pendent del cavall que s'acostava. Es tractava d'un animal cansat que molt possiblement devia ésser blanc i ho tornaria a ésser després de fregar-lo a fons amb raspall, aigua i sabó. Ara era gris, com els niguls. Quan va arribar a l'altura de n'Antoni, aquest va fer una passa enrere i el cavall va renillar, recelós. Aleshores, el genet el va fitar, a n'Antoni, amb una indiferència infinita, exempta de qualsevol emoció o sentiment. Això no obstant, allò que el va impressionar va ésser la manera com anava vestit. Cobria el cos amb una mena de tela de sac que no arribava més avall de les cuixes i portava nuada al coll una capa, d'un vermell descolorit, que partint de les seves espatles cobria les anques del cavall. També cenyia espasa, això saltava a la vista. Va respirar alleugerit, n'Antoni, en veure que passava de llarg sense escometre'l; però, per si de cas, va entrar a ca seva i va posar el forrellat. Prop de migdia, va andoiar pels voltants de Bons Aires per tal de fer-se el topadís amb el Mestre Vell. Al llarg de cinquanta anys, aquest home, de nom Julià Malondra, havia ensenyat lletra als joves de la barriada, fins i tot a ell, i tenia fama de savi entre el veïnatge. «Senyor Malondra, que vol una embosteta de gínjols per entrar en gana?», li va oferir en veure'l. I el Mestre Vell li va dir que no amb el cap, encara que amb el somriure ja li agraïa el present que, d'altra banda, sovint li feia. Aquesta vegada, però, l'obsequi tenia contrapartida. N'Antoni li va explicar el que havia vist de matinada, i estava dispost a jurar-li i perjurar-li que era cert i que la nit abans no havia begut ni així, quan va adonar-se que el senyor Malondra no se sorprenia. «S'ha produït una interferència de realitats "li va explicar". Vés a saber de quina època és aquest guerrer!». No ho acabava d'entendre n'Antoni. «Per la manera de vestir ja hauria d'ésser mort fa moltíssims d'anys», va comentar per rompre el silenci. «El temps no existeix "va replicar-li el Mestre Vell". És un invent dels homes». Va obrir uns ulls com a plats n'Antoni, i no va atrevir-se a manifestar el seu desconcert. Allò que deia el Mestre Vell era sempre cert, encara que sols fos per haver-ho dit qui ho havia dit. Va demanar-li: «I vós sabeu cap on s'adreçava?». I el Mestre Vell li va respondre: «Juraria que feia camí cap al Pou dels Ases». Aleshores, veient que el venedor de gínjols no sabia de què li parlava, li va suggerir que l'acompanyàs fins a la porta de ca seva, dos carrers més enfora, i miraria d'alliçonar-lo. «El Pou dels Ases és on s'abeuren les bèsties d'Establiments», va aclarir-li. «T'has fixat que ben a prop hi ha un altre coll, més ample que la majoria, i que una de les parets del pou fa rost?», va demanar-li. «El jaç és sec», li va respondre n'Antoni. «Perquè l'aigua s'acumula en els abeuradors del costat» "li va explicar". «Però tot és un». I va continuar: «En realitat, des d'aquest pou parteix un camí llarguíssim en el qual conflueixen altres camins, també llarguíssims. És probable que el guerrer que has vist cavalqui a hores d'ara per algun d'ells». Va demanar-li n'Antoni: «On donen aquests camins?». Va respondre el Mestre Vell: «A tots els confins del món». I afegí, després d'escopir un pinyol de gínjol: «Sols s'ha pogut explorar de principi a fi el que condueix a la Xina». Disposat a donar les explicacions que calguessin al seu antic alumne, ja no s'aturava de parlar el Mestre Vell. Contava: «A l'Edat Mitjana un comerciant en teles de sa Calatrava va comprar un esclau xinès que assegurava conèixer el camí de retorn a la seva terra; i el comerciant, que havia de creuar tots els mars i oceans coneguts amb els seus vaixells per arribar als ports asiàtics, li va prometre la llibertat si el guiava per les senderes del subsòl. El xinès va acceptar l'oferta i el dia de Sant Esteve de mil quatre-cents cinquanta-tres l'expedició va endinsar-se en el pou. Estava formada per més de quaranta homes i quaranta ases, l'esclau, el comerciant i la seva única filla, la bella Corol·la». Va interrompre'l, n'Antoni. «Arribaren?», li va demanar. «I tornaren amb les beaces tan plenes de teles, llavors i or, que els ases doblegaven les cames en caminar», li va respondre. «Tanmateix, aquell descobriment que havia de suposar una alegria infinita per al comerciant, va esdevenir un motiu de dol». Va arronsar les espatles, n'Antoni. «Ja em direu per què?», va demanar al Mestre Vell. «Perquè la bella Corol·la va voler allargar la seva estada en un país tan exuberant com aquell que acabaven de descobrir i va acordar amb el seu pare que tornaria a casa en el segon viatge». Va entristir-se el rostre del Mestre Vell. «Mai cap altra expedició no va poder trobar la sendera correcta "va dir". Els ases queien a les timbes i els homes els deixaven agonitzant i sortien a la superfície afamegats i jurant no tornar endinsar-se en el pou ni per tots els diners del món». I va concloure: «A posta li diuen el Pou dels Ases». Va romandre pensatiu n'Antoni. «Em sap greu per la bella Corol·la», va admetre. «Potser viu eternament bella "li va reconèixer el Mestre Vell", de la mateixa manera que viu el guerrer aperduat que has vist a trenc d'alba». Havien arribat a casa del Mestre Vell. «És rica la Xina?», va demanar-li n'Antoni. «Si hi arribassis "va afirmar el Mestre Vell mentre rodava la clau", tornaries amb aquest mateix paner de gínjols, però tots serien d'or». Aquell vespre, n'Antoni no va aclucar ull, i amb les clarors primeres s'encaminà cap al Pou dels Ases. Les hores de vetla li havien servit per a prendre una determinació ferma: arribaria a la Xina i tornaria a casa amb un paneret ple de gínjols d'or i del braç de la bella Corol·la. Passats uns dies, quan ja se'l donava per desaparegut, un pastor va descobrir un cap de corda lligat al brocal, però per molt que va cridar el seu nom no va rebre resposta.