A l'entorn d'una gralla de ferro forjat

És cert que Es deu des Teix va tenir una vida molt curta i tot fa pensar que, malgrat la força i l'actualitat dels seus plantejaments, no va tenir cap especial influència en l'escenari artístic local. De fet, únicament un sol artista mallorquí hi va prendre part. Es tracta de l'escultor Francesc Barceló "del qual no sembla que tinguem gaire documentació", que vaig tenir oportunitat de tractar fugaçment l'estiu de 1959, amb motiu del muntatge de «Gralla», a un primer pis de la plaça de Cort, sota la perruqueria Guardia, en el que ara és l'edifici del Banc Atlàntic. Es tractava de conjugar una oferta cultural plural, al mateix temps galeria d'art, «caixó de llibres» (llibreria) i «capsa de música» (local de venda de discos). Malgrat la seva vida brevíssima, potser cal assenyalar que hi varen exposar Miquel Rivera Bagur (una col·lecció d'aiguades fosques de la seva primera època en el que va constituir, si no vaig errat, la seva primera exposició), Jaume Mercant, Miquel Brunet, Aleix Llull i el grup Tago. Justament la Gralla en ferro forjat de Francesc Barceló que figura a l'exposició actual va ser concebuda com a reclam per a la façana del local, penjada al costat del rètol. Al Cap d'any 1960, de la col·lecció Raixa, hi figura el parlament Sobre Rosselló"Pòrcel i l'escola mallorquina que va pronunciar Josep M. Llompart a «Gralla», el vespre de la seva inauguració, text que m'ha permès verificar"ne la data: 10 de setembre de 1959. La qual cosa vol dir que l'obra de Francesc Barceló és d'aquest any.

Tenint en compte que, com suggereix el mateix nom, el grup estava bàsicament constituït per una sèrie d'artistes que vivien i treballaven a diferents vessants del Teix "a Deià, Soller i Valldemossa", estrangers tots ells, aprofitant"se de la baixa cotització de la pesseta i dels indubtables avantatges del paisatge i de l'ambient, cal sospitar si Francesc Barceló va instal·lar"se qualque moment en algun d'aquests indrets. Tal vegada el pintor George Sheridan "l'oli del qual, en gran format, Blue"Deià (1962), és la peça que m'ha impressionat més de l'exposició", que em sembla que és qui ha servat millor la memòria del grup (totes les obres exposades de Michael Albert, Martin Bradley i Elsa Collie són de la seva col·lecció particular), podria eventualment precisar"nos com va produir"se la integració de Barceló en el grup. No deixa de cridar"nos l'atenció també que, malgrat tenir obra "segons el catàleg" en el Museum of Modern Art de Nova York, Musée d'Art Moderne de Paris i Museum of Modern Art de San Francisco, no hagi estat possible localitzar"ne cap altra obra per a l'exposició.

Per descomptat, la finalitat del grup "com la del dels Set i del Tago, anteriors" era òbviament la de promocionar"se més fàcilment i més eficaçment de manera conjunta. I gosaria dir que aquesta promoció estava més enfocada cap a la península que cap al limitat mercat insular. Tres valedors decisius varen ser"ne Carlos Arean, crític i funcionari del Ministeri d'Informació i Turisme, Juana Mordó i Camilo José Cela, aquest darrer quan John Ulbricht va incorporar"se al grup, el 1963.

L'exposició actual hauria de servir"nos, entre altres coses, per a demanar"nos si hem sabut valorar degudament l'obra d'alguns dels artistes exposats. Per exemple, la del mateix George Sheridan, que encara fa feina a Deià. Tant l'oli ja esmentat com l'acrílic White"Beig Land Scape (1962) i el díptic a l'oli Paisatge"abstracció (1961) són peces que mereixen certament una atenció. Com també els tres quadres de Martin Bradley, especialment Oriental Writing (1962) i White Caligraphy (1962). A mi l'exposició m'ha deixat amb ganes de veure més obra dels membres del grup.