Vindicació de Nadal Batle

La pretensió de liquidar amb quatre tòpics la figura pública i el perfil cultural de Nadal Batle és una iniquitat gratuïta, inoportuna i irresponsable. I l'article de l'escriptor Bartomeu Fiol «Millor escriptor que rector» (D. de B. 14/8/2001) és exactament això. Durant els darrers anys en el càrrec de rector, un diari local (només un, sospitosament) va treure més de cent titulars a primera plana amb notícies negatives i sovint aberrants sobre Nadal Batle; la més reiterada era la del suposat enriquiment fraudulent aprofitant-se del càrrec: massa aviat, desgraciadament, la seva mort va deixar les coses clares, especialment per als seus hereus. Aquella campanya insidiosa era necessària per aconseguir fer-li abandonar el càrrec, objectiu que s'havia proposat una facció de la dreta. Ara l'article de l'escriptor Fiol ja no pot tenir aquesta finalitat i, per tant, el seu sentit deu ser, com sempre (i potser inconscientment) erosionar els pocs referents que podrà tenir la nostra gent el dia que vulgui recobrar l'orgull de poble. Ja estam acostumats a sentir que els almogàvars eren uns assassins, que el rei en Jaume va ser un genocida o que Joanot Colom era un bandejat sanguinari. Afegim-hi, a la llista, Nadal Batle, i li haurem donat gust a l'autoodi que ens agombola. Tanmateix, si aquest fos el cas, no m'hauria decidit a defensar-lo. Hi ha, però, en l'article de l'escriptor Fiol, una especificitat grollera que fa mal passar per alt: nega tota grandesa al rector Nadal Batle i l'esclafa com si fos un insecte. I no: com en tot personatge polèmic, la trajectòria de Batle és atacable, però amb recursos intel·lectuals i morals que estiguin a l'alçada que es mereix, i no amb banalitats, llocs comuns, falsetats i desqualificacions temeràries. Fiol arriba a negar que Batle «tingués l'alçada intel·lectual, l'obertura devers totes les esferes del coneixement "en definitiva la fe, l'esperança i la caritat en la cultura" que hauria de tenir tot rector». Poques persones, ni tan sols els seus enemics més tendenciosos, acceptarien la rotunditat d'aquesta afirmació, feta, a més, des de la més radical irresponsabilitat. L'autor addueix, com a credencials per al judici, el seu pas per la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de Madrid els anys 1950-1955, i la lectura de la generació del 98, Ortega i Kafka. És a dir, la formació que donava el sistema educatiu dels mestres estampillats i d'aquelles Facultats on l'adoctrinament del «Imperio hacia Dios» era més estricte, amb l'afegit, quant a nacionalisme espanyol, de la ideologia subjacent en la generació del 98. Una de les grandeses de Batle va ser, precisament, sobreposar-se, ell sí, a aquesta mateixa misèria cultural. Justament, la recerca lliure del coneixement va ser (i en el seu cas amb eficàcia) el nord que el va guiar tota la vida. Fa fastig (i fàstic) haver de ridiculitzar l'obsoleta i anacrònica distinció entre lletres i ciències que obsessiona l'escriptor Fiol i que ja no s'aguanta ni en els plans d'estudis de batxillerat. En Nadal, com qualsevol humanista del seu temps, tenia una sòlida i ben formada concepció del món que no ignorava el neopositivisme, la teoria filosòfica (de lletres?) més solvent per depurar de supersticions el coneixement humà. En Nadal llegí, a més de la rància generació del 98 i la bona poesia, Russell, Whitehead i Wittgenstein quan encara no estaven ni traduïts. I sabia que la lingüística moderna ja no és «de lletres», o que els eterns problemes de la filosofia, com són l'espai i el temps, ja no es resolen amb arguments d'autoritat ni des de l'humanisme a què es refereix Fiol, sinó des de l'humanisme contemporani de la teoria de la relativitat d'Einstein, de la mecànica quàntica de Planck, de la principi d'indeterminació de Heisenberg, del model atòmic de Bohr o dels espais de Hilbert. Nadal Batle tampoc no va professar mai un pessimisme eixorc i paralitzant, sinó que era un patriota optimista i decidit, que va fer tant com va poder, i va ser molt, per treure definitivament Mallorca de la superxeria i per deixondir la intel·ligentsia local, ancorada, en el millor dels casos, en l'humanisme de la Il·lustració. La Universitat moderna i amb prestigi social i científic que va concebre és la primera eina que hem tengut els mallorquins per arribar a entrar a l'edat contemporània. I des de la seva responsabilitat de rector, naturalment, va fer parts i quarts, potenciant aquelles àrees de coneixement i aquelles línies de recerca que creia que eren més útils per a la Universitat i més necessàries per al seu país. El seu país que era, també, i sobretot, la llengua: «El català és la llengua pròpia de la Universitat», diuen els Estatuts que ell, amb les enormes dificultats que hom pot imaginar, va aconseguir fer aprovar aquí i a Madrid. Un dia també potser es farà pública la immensa tasca de dissuassió, en bé del català, que va emprendre davant el govern Cañellas, fent de contrapès a la caverna anticatalanista del PP. I, finalment, m'agradaria deixar aclarit que els articles d'El mal bocí no poden ser l'excusa per perdonar-li la vida, no són «l'obra» d'en Nadal: són un divertimento irònic que es va permetre, però que, això sí, serveixen d'indici clar de la seva extensa i fonda formació humanística i de la seva capacitat d'escriure, sense ser de l'ofici, millor que molts d'escriptors.