Estic per dir que seria ben interessant fer un estudi sociològic de la influència i presència de la paella en el quefer lúdic estatal. No es tracta només de les paelles de xiringuito de platja a l'estiu, ja que cal tenir en compte les paelles dominicals per foravila de la primavera, hivern i tardor, així com la seva omnipresència com a recurs per mostrar, en reunions socials, les destreses culinàries d'aquells que no en tenen cap ni una, tot i que malauradament, hem de convenir que les americanitzades barbacoes estan desplaçant les paelles del paper protagonista d'aquests esdeveniments socials. La paella també apareix en el quefer diari dels treballadors de gran ciutat que han de menjar en aquests restaurants de menú de devers mil pessetes i és que, a molts indrets, el dijous és dia de mercat i paella, pràctica ben estesa i que té una justificació teoricopràctica brillant, ja que és el dia que cal liquidar el gènere que queda de la setmana, per tal de deixar tot l'espai disponible lliure per al fresc que bota que ha d'entrar per ser despatxat divendres i dissabte. Paella el dijous i paella el diumenge, gairebé tots els diumenges de l'any, almanco els de la meva infantesa. Paella per tota la geografia mundial, Japó inclòs on, si no vas viu, acabes arrossegat cap a un dels múltiples llocs que ofereixen com a atracció turística una amenaçadora confabulació de paella, sangria i flamenc.
Però no tot són lloances a favor de la paella i per exemple, hi ha una història que explica com uns refugiats, crec que asiàtics, no varen poder dissimular l'oi que els feia veure tota aquella barreja exòtica que hi havia en els plats de paella que els acabaven de servir per fer-los cas. També hi ha històries de paelles accidentades, que no cal confondre amb històries accidentades de paelles. En particular, em té el cor robat una que parla del costum de comanar una paella els diumenges que tenia la guarnició d'un d'aquests llocs de primers auxilis, que hi ha en algunes carreteres i que estan servits per voluntaris d'una ong ben coneguda. Doncs resulta que un diumenge de tardor, en el qual, per sort no hi havia gaire feina ja que la rauxa de l'estiu havia passat, va arribar l'hora d'anar a cercar la paella i com que no tenien cap altre vehicle a mà, els dos encarregats de tan alta missió varen agafar una ambulància per fer la tasca. El restaurant on havien d'anar-la a cercar estava en una altra carretera, als afores del poble, en direcció contrària al del lloc de primers auxilis. Els voluntaris, joves i literalment morts de gana, quan varen veure el magnífic aspecte i sentiren els temptadors efluvis que emanaven de la paella, la varen posar dins l'ambulància i, cametes correu, varen partir cap al seu destí amb les sirenes i llums a tot drap. Però en arribar a la carretera principal, el destí els va jugar la mala passada de fer-los coincidir amb una parella la policia de trànsit que, conscients del seu deure, varen decidir donar escorta a l'ambulància. Així que amb un davant i l'altre darrera, i amb les tres sirenes en marxa, varen partir en direcció cap a l'hospital més proper. Ja es poden imaginar l'ensurt i la preocupació del voluntaris, els quals no varen poder fer altra cosa que seguir la policia i desitjar que no es quedessin a veure com estava el ferit en el moment d'arribar a l'entrada d'urgències de l'hospital. Afortunadament, així va passar i els guàrdies varen donar per acabada la seva missió humanitària poc abans d'arribar a l'hospital i, sense aturar-se, varen prosseguir la seva tasca de patrulla.
Els voluntaris de l'ambulància, varen entrar en el recinte de l'hospital, varen dessuar un poc i després ben xino xano, amb tots els llums ben apagats i sense fer gens de renou, varen emprendre el camí de retorn cap al seu destacament. El seu calvari no havia acabat aquí ja que, quan varen arribar, es trobaren els seus companys ben enfadats i per més que els ho varen contar no aconseguiren dissipar els seus dubtes sobre si allò havia estat una pesada broma o els havia passat de bon de veres el que contaven. Tanmateix no va ajudar gens a distendir l'ambient el fet que la paella estava ben passada i, sobretot, que els dos que l'havien anada a cercar no en varen tastar ni una cullerada, la qual cosa els assenyalava com a sadolls i és que, fet i fet, havien tingut temps de sobra per inflar-se de paella mentre els altres es rossegaven les ungles tot esperant de bades. Diuen que, aquells dos, no n'han tornada a menjar mai més i que, per una d'aquelles paradoxes que té la vida, ara el lloc de primers auxilis serveix de caserna de la policia. Ja ho val.
