Una festa hispanoamericana!

28/04/01 0:00

Em sembla ridícul haver de començar l'article amb una obvietat que pot ferir la intel·ligència del lector: no són les llengües les que practiquen l'agressivitat o la permissivitat, sinó els seus parlants. No és la llengua espanyola la que s'ha imposada o s'ha deixat d'imposar, sinó que són els espanyols els que han forçat el seu aprenentatge i per això han disposat de recursos, digau-li manya digau-li força. De la mateixa manera podem dir que no és la monarquia sola qui diu el que diu, no és sols Juan C. De Borbón, un ciutadà sense carnet d'identitat, sinó que l'acompanya "com a qualsevol rei" tot un seguici, molt popular en aquest cas. Les paraules de la discòrdia "reials i populars" les digueren el dia que els literats hispanoamericans es vesteixen de jaqué, se'n van a Alcalà així abillats, i festegen que un d'ells ha aconseguit "almenys per un dia" un reconeixement públic pel valor literari de la seva obra. El 23 d'abril és el dia de la festa literària de l'espanyol, però per damunt això és un dia de joia per als que ens estimam la literatura. No cal estendre's a dir que va ser un editor valencià instal·lat a Catalunya qui es va inventar això de la festa del llibre, però sí que és ocasió per dir com ens manifestam aquest dia pels carrers els que formam la vaporosa cultura catalana.

A mi no m'interessa entrar a discutir si l'espanyol ha estat o no una llengua d'imposicions, i no m'interessa perquè l'opinió que tenc sobre això l'he formada a partir de les vivències dels meus pares, les meves pròpies i ara "encara que en un altre grau" les dels meus fills. I no vull entrar a discutir-ho perquè sé que és perdre el temps. Els espanyols són "com totes les nacions de conquista del món occidental" autocomplaents i bravejadors (ja sé que estic fent psicologia social de la barata) i aquestes qualitats potser estan bé en boca d'un pescador aficionat, però són impròpies de gent d'estat en una festa literària on hi ha convidats d'altres nacions com peruans, mexicans, bolivians i algun català...

Dir el que han dit "el rei i els populars" no és que sigui sols una falsedat, sinó que, a més, és una incoherència històrica mala de fer creure. En el cas que es referissin a l'espanyol del segle XVI, a qui cap entra que el major imperi d'aleshores no fes servir la força per estendre's en totes les seves expressions? En el cas que es volguessin referir al segle passat, qui es creu que els dictadors espanyols no se servissin de la força per dictar normes sobre la llengua i les escoles? Quin és aquest moment idíl·lic de la història d'Espanya en el qual els espanyols no imposaren el seu idioma a les seves colònies?

Alguns han reconegut que la frase reial-popular va ser poc afortunada. Sent benèvol jo també ho puc creure, però sols ho crec del rei "personatge estrany, infal·lible" i no dels que arribaren a la segona tongada quan ja havien tengut temps per pensar-s'ho, i ho crec perquè anaven tan eufòrics amb això de la festa de la literatura hispanoamericana que s'oblidaren de qui eren els convidats o es volgueren fer massa els hospitalaris amb els veïnats d'aquí i d'allà, i ara una copeta, i venga una altra, i torna a passar el cambrer, i en aquest ambient "diguem-ne assolellat" amb tots els convidats asseguts ja a taula van i bravegen. Perquè són així, no ho poden evitar, i alguns dels convidats s'incomodaren amb aquesta al·lusió i es feren els ofesos. I ara? Què els passa? Si els espanyols no hem romput mai un plat!

En mirar el calendari entengueren el rebombori. Era 23 d'abril, el dia de la festa de la literatura hispanoamericana i no el dia de la festa de la llengua-nacional! Per això ja tenen altres dates. Però, ai la bravejera dels espanyols!