Com els crancs

No fa gaire, un tribunal va dictar sentència per la qual una empresa constructora haurà d'indemnitzar els inquilins d'una finca veïnada del lloc on aquesta empresa s'havia ficat en obres "Madrid. De la sentència es deriva que el dret al silenci és part integrant del dret a la intimitat, consagrat per la Constitució. Direu que, en molts dels seus supòsits, la Constitució és paper banyat. Cert. Ens entendreix la ingenuïtat de la Constitució de Cadis, que obligava els espanyols a ser justos i benèfics, però la d'ara garanteix el dret a un lloc de treball i a una vivenda digna. En qualsevol cas, però, quan un tribunal comença a estirar fil, no sabeu mai com pot acabar la cosa. Quan Garzón va escometre el senyor Augusto Pinochet, qui més qui manco pensava que estàvem davant un episodi grotesc de la vida judicial. Algú hauria pensat qualque vegada que un militar argentí seria extradit a Espanya per ser-hi jutjat? No s'ha de menysprear una iniciativa judicial, per esotèrica que pugui semblar. La que ara mateix comentàvem és de les més esperançadores, dins l'àmbit d'això tan ple de generalitats com és la qualitat de vida. El silenci és la gran cristal·lització de la civilització. Un dels motius de fricció entre nadius i immigrants en països avançats ha estat tradicionalment el renou que aquests darrers duen com a bagatge cultural, ben arrelat en els seus hàbits. Ara mateix, a Palma es parla molt del renou a barriades on els bars han avariat les vides privades dels residents "sa Llonja, com a paradgima de la infàmia municipal. Però no es parla tant "per por de semblar xenòfobs?" d'aquestes barriades que havien conquerit el silenci com a bé social, com a context vital, i a les quals els ha estat robat violentament per onades d'immigrants. S'hi ha fet un gran salt enrere. El renou és el gran repte d'un Ajuntament que no es planteja grans reptes d'aquesta naturalesa. Més atent a les grans obres públiques de pressupostos desproporcionats, l'Ajuntament de Palma sembla regit per un equip de govern que encara no ha assolit aquest estadi de la civilització en el qual el silenci és un bé de primera necessitat espiritual "imprescindible per escoltar música a casa, per llegir... Llegir, has dit? Per ventura hi deu haver una curiosa coincidència entre ciutadans que llegeixen i ciutadans que necessiten el silenci: n'ets enemic, si el teu fort són els trons i les obres. Es veu venir: no ens quedarà més remei que acudir als jutges.