Bartomeu Fiol

Les Memòries de Josep Maria de Sagarra (II)

Bartomeu Fiol02/02/01 0:00

Les Memòries de Sagarra donen un tractament molt circumstanciat al seu batxillerat, a partir del tercer curs fet amb els Jesuïtes "entre els quals va tenir els seus primers èxits literaris joveníssim, amb un poema en octosíl·labs rimats sobre la llegenda de l'escut de les quatre barres i un altre de circumstàncies, en castellà, per a honorar la visita d'un prelat sud-americà al col·legi"; als seus estudis a la Universitat, on va seguir la carrera de Dret, tot explicant fil per randa la personalitat, punts forts i punts flacs de tots i cadascun dels seus catedràtics; a la famosa penya de Xim Borralleres a l'Ateneu del carrer de Canuda, contant la vida i miracles dels seus nombrosíssims assistents, etc., etc. Sense deixar de comentar també els enterraments de Mossèn Cinto Verdaguer i de Joan Maragall, els fets de la Setmana Tràgica vists per un jovenet de quinze anys "amb la colpidora circumstància tragicòmica de tota mena d'eclesiàstics havent de disfressar-se per a fugir dels esvalotats, que la cosa no anava gens de verbes" i la seva relació amb tota la nòmina dels escriptors que anaven sorgint en aquells moments, des d'Agustí Calvet (el futur Gaziel), Eugeni d'Ors, Josep Carner "el qual ens conta que «passava aleshores per una mena d'eixelebrat i terrible iconoclasta i per un poeta revolucionari i tumultuós»" i Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost) fins a un jovenet Carles Riba. La relació de personalitats a les que fa referència és tan i tan nodrida que aquestes memòries han de considerar-se lectura obligada per a qualsevol estudiós de la literatura, el periodisme o fins i tot de la política de les acaballes del XIX i de començaments del segle XX.

Al tercer capítol de la tercera part, Entre Ariel i Caliban, hi ha alguns paràgrafs que fan demanar-nos si Sagarra, sense cap dubte home de dretes, no tenia una visió una mica passada de rosca de l'esquerrà Gabriel Alomar, que per aquella època donava classes a l'institut de Figueres. Vegem-ne un d'ells: «Quan venia a Barcelona, mirava de no gastar un ral, perquè la gasiveria de pagès mallorquí podia més que la generositat de la seva retòrica; per això posava sempre a casa del vell López (l'editor), i, quan queien quatre gotes i es (sic) sentien un parell de trons, Alomar perdia la serenitat i es ficava entre dos matalassos; i, encara que a casa del vell López tinguessin la sopa a taula, Alomar no es movia del seu amagatall i es posava a plorar i espeternegar com una gata histèrica... Tal era la por que la pólvora, els sorolls i els trons produïen en l'ànim d'aquell terrorista en vers i d'aquell revolucionari amb sentiments de nimfa». Després de despatxar-se així, Sagarra procura compondre-ho una mica i acaba dient «Amb l'il·lustre poeta mallorquí va lligar-me una relació perfecta». La veritat, però, és que no sona molt convincent.

Certament, la capacitat de relacionar-se del nostre poeta i dramaturg era d'allò més excepcional i quasi inversemblant. Freqüentava l'Institut d'Estudis Catalans, la penya de L'Avenç, la ja esmentada penya de l'Ateneu Barcelonès, la redacció de La Veu de Catalunya "tothora sota la direcció de don Enric Prat de la Riba (malgrat que aquest ja havia estat nomenat president de la Diputació de Barcelona)" i, una mica més envant, també la penya de La Revista, la revista per antonomàsia i l'editorial fundades per López Picó, a més de mantenir les relacions literàries que ja hem comentat, així com també amb les velles glòries dels Jocs Florals i tutti quanti. Cal concloure que la gloriosa joventut burgesa d'aquells anys no tenia cap problema amb el rellotge. Realment, tenien temps per tot.