La novetat i tot això, ja sabeu

TW
0

Potser sí que s'ha acabat la història. Tanmateix, no serem aquí per comprovar"ho, i per tant ens en podem creure qualsevol cosa. Admirem la magnitud d'una història que cada cop més se sembla a la ficció al mateix temps que ens anem empassant això que ja no hi haurà més canvis ni, sobretot, més salts: fins i tot, aquesta ceba contínua per parlar de la novetat ha començat ja a ser soporífera, i la novetat més indiscutible és que ja fa temps que no hi ha novetats. Els poders de la ciutadella on vivim "expressió de Johan Galtung; el seu Hay alternativas, del 1984, no les encertava totes, però ja m'agradaria que els qui editen els butlletins oficials li donessin un cop d'ull", la burocràcia, el corporativisme i el poder de la informació, són tan o més antics que la mateixa història, i cap optimista els veu el més petit símptoma de malaltia (res a dir, si no hi ha novetats, i alegrem"nos, de passada, de la salut aliena). Potser senzillament és que ja no hi ha problema. Tanmateix, algun dia acabarà aquesta manera de veure la política i tot el que l'envolta com un problema. Per a alguns això ja és part del passat: la gent va per feina, amic, i no té temps ni d'anar a pixar, ja m'entens. O potser el millor que podem fer és renunciar a la comprensió d'allò que tenim davant els ulls. Fins fa poc alguns es consolaven amb aquell principi que les coses no poden comprendre's de dins estant, i que s'ha de deixar passar el temps, però basta pensar el que es demanaran els historiadors del futur "després d'haver examinat la quantitat de pàgines i de minuts que els diaris i els telenotícies dediquen a l'esport" per veure que aquesta és una de tantes veritats que ja no hi ha déu que la cregui. Si agafen aquesta setmana en la seva mostra, encara ho tindran pitjor: amb un prim brasiler genial que li etziba a un altre jugador que li romprà la cara, una jugadora de tennis que ensenya els pits (no ho recordo per escàndol, sinó per incomoditat, per descomptat) i amb la ració diària de notícies sobre els imbècils que s'han anat a fer l'imbècil motoritzat al nord d'Àfrica, la interpretació serà per nota. Ara que també és cert que això no serà res comparat amb la que tindran entre mans els qui hagin d'explicar aquest cúmul d'imatges d'animals escorxats que ara omplen els telenotícies i que abans no apareixien ni a les pel·lícules de sang i fetge. O potser sí. Potser la història canviï, i el més tràgic és que encara no ens n'hem adonat. Potser canvia a altres llocs, i aquest martelleig de la novetat i de la innovació, del canvi i del futur, és de cada dia més al nostre voltant un fingit tret d'identitat tan específic com la temperatura mitjana anual o les sopes, perquè en altres llocs tenen el cap en el nostre passat. Tot plegat, fa mal de dir.

Penso en tot això ara que Fraga ha escoltat la veu del poble gallec, que li ha demanat que es torni a presentar, per quarta vegada, a la trona de cappare màxim d'aquelles terres. La fugacitat de la vida era un tema ben clàssic, però respostes d'aquest tipus, afegides a tota una vida de servei públic (en la dictadura, en la democràcia i en aquells estats transitoris que encara es vanen de la dificultat de rebre un nom com cal, això és el que menys compta, sembla), superen qualsevol temptació de lamentar"se'n. Fraga ha dit que se sent obligat a romandre a disposició del poble gallec, i ningú no s'oposaria a contrariar la veu del poble, que ha parlat l'idioma que ningú més que don Manuel pot interpretar. Riu"te'n, dels esforços dels científics per llegir els estrats dels gels de l'Antàrtida, dels mags per escrutar les ratlles de la mà i dels kremlinòlegs per endevinar quant de temps li resta al cap del company en la natural posició que el manté unit al tronc. O potser és que el discurs de la novetat ens ha començat a fer efecte, als qui no som gallecs. O per ventura només ha estat un mal moment, que el té qualsevol, ja se sap. I ho dic per mi.