«Topant de cap en una i altra soca,/ avançant d'esma pel camí de
l'aigua,/ se'n ve la vaca tota sola. És cega/. D'un cop de roc
llançat amb massa traça/ el vailet va buidar-li un ull, i en
l'altre/ se li ha posat un tel: la vaca (sortosament) és cega».
Sortosament és cega i pot encara topar de morro en l'esmolada pica
i baixar el cap a l'aigua i beure calmosa, sense massa afrontes que
les seves pròpies mundanes limitacions. Es pensa, vella com és, que
també ha tornada sorda car no sent, per molt que hi pari l'orella,
dringar l'esquellot de ses companyes ni pels cingles, ni per les
comes, ni pel silenci del prat i molt menys en la ribera. Llavors,
pensa i recorda que totes es troben tancades, alineades «pretas las
filas», en unes boals modernes, que en la seva ceguesa s'imagina
com un reducte sòrdid, quasi un camp de concentració i allà els fan
llepar sal perquè beguin molt i s'engreixin aviat, i els han
substituït l'herba fresca que pasturaven a l'atzar per unes racions
insípides de pinsos estranys.
És, gràcies a l'enginy del poeta, una vaca un tant minusvàlida,
però encara viva. Camina mig erràtica pels camins inoblidables i
branda llànguidament la llarga cua. Adesiara, es deixa caure pel
corral i sent el pes granític del semental que l'omple d'una pluja
de llavors que germinen al seu vetust cosset, que torna a
escaiar-se i engrandir-se per donar aixopluc a una criatura més. No
sap quantes són. Ha perdut el compte. Però és feliç perquè tot just
passat el tràngol del part sent la mà agraïda del pagès que la
muny, com un carícia de teenager. Ara, però no sap si a més de
vella, cega i una mica sorda, s'ha tornat del tot orada. No veu res
i molt menys entén el que li passa a l'entorn. El pagès quan la
muny posa la ràdio, ella ja li agradria que fos modern del tot i es
posàs un walk-man, com a mínim li estalviaria el restrenyiment
mental que li produeixen els noticiaris. Ara s'han afeccionat a
obrir-los amb les seves companyes, que les anomenen «boges». Ella
que la sap llarga, sent com li brosten de damunt les mortes nines
dues llàgrimes amargues i, ni que fossin un revulsiu, li agradaria
mufar com una esperitada el món i la bolla. Per què tanta abjecció
contra les pobres vaques si són unes innocents víctimes del
sistema? Quina culpa en tenen elles que la gent vulgui la carn
esponjosa i tova i rebaixada de preu? Quina culpa en tenen elles
que la gent vulgui menjar per la vista? Posats a entendre poques
coses troba que no n'hi ha per tant; fet i fet tanta alarma i
encara ningú no s'ha declarat fora de combat per haver-ne tastat
una espipellada, d'aquesta carn tumefactament boja. L'anorèxia, un
mal de la modernitat, ha fet i farà més víctimes. I no en parlem de
les drogues, del tabac, de l'alcohol i segurament, és la darrera
moda, alguna joveneta quedarà sarcàsticament immortalitzada, o
potser es diu immolada, damunt la pedra d'un quiròfan perquè s'ha
sotmès a una operació d'augment de pit o d'arranament de la corba
nasal i a l'anastesista, involuntàriament, se li ha anat una mica
la mà o patia, pobrissona, i ningú ho havia esbrinat, d'una vàlvula
cardíaca.
Pensa, la vaca cega, que han assumit el paper de víctimes, els
ha tocat pagar «el pato». La carretera, per exemple es cobra moltes
més vides i només ocupen, si la carnisseria ha estat tan grosa, un
raconet a les turbulentes planes de successos. I la inseguretat
laboral, o l'explotació d'equatorians, subsaharians i altres humans
de pell no del tot blanca. Però les vaques són la compresa súper
plus que ho xucla tot, inclosos els silencis paramentals d'en
Trillo. No entén res i potser desesperada ha demanat als reis mags
que véngui d'una vegada per sempre, com si fos un mesies salvador,
la vaca de la mala llet que un altre poeta, burleta i sarcàstic,
també va immortalitzar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.