Vaques...

És, gràcies a l'enginy del poeta, una vaca un tant minusvàlida, però encara viva. Camina mig erràtica pels camins inoblidables i branda llànguidament la llarga cua. Adesiara, es deixa caure pel corral i sent el pes granític del semental que l'omple d'una pluja de llavors que germinen al seu vetust cosset, que torna a escaiar-se i engrandir-se per donar aixopluc a una criatura més. No sap quantes són. Ha perdut el compte. Però és feliç perquè tot just passat el tràngol del part sent la mà agraïda del pagès que la muny, com un carícia de teenager. Ara, però no sap si a més de vella, cega i una mica sorda, s'ha tornat del tot orada. No veu res i molt menys entén el que li passa a l'entorn. El pagès quan la muny posa la ràdio, ella ja li agradria que fos modern del tot i es posàs un walk-man, com a mínim li estalviaria el restrenyiment mental que li produeixen els noticiaris. Ara s'han afeccionat a obrir-los amb les seves companyes, que les anomenen «boges». Ella que la sap llarga, sent com li brosten de damunt les mortes nines dues llàgrimes amargues i, ni que fossin un revulsiu, li agradaria mufar com una esperitada el món i la bolla. Per què tanta abjecció contra les pobres vaques si són unes innocents víctimes del sistema? Quina culpa en tenen elles que la gent vulgui la carn esponjosa i tova i rebaixada de preu? Quina culpa en tenen elles que la gent vulgui menjar per la vista? Posats a entendre poques coses troba que no n'hi ha per tant; fet i fet tanta alarma i encara ningú no s'ha declarat fora de combat per haver-ne tastat una espipellada, d'aquesta carn tumefactament boja. L'anorèxia, un mal de la modernitat, ha fet i farà més víctimes. I no en parlem de les drogues, del tabac, de l'alcohol i segurament, és la darrera moda, alguna joveneta quedarà sarcàsticament immortalitzada, o potser es diu immolada, damunt la pedra d'un quiròfan perquè s'ha sotmès a una operació d'augment de pit o d'arranament de la corba nasal i a l'anastesista, involuntàriament, se li ha anat una mica la mà o patia, pobrissona, i ningú ho havia esbrinat, d'una vàlvula cardíaca.

Pensa, la vaca cega, que han assumit el paper de víctimes, els ha tocat pagar «el pato». La carretera, per exemple es cobra moltes més vides i només ocupen, si la carnisseria ha estat tan grosa, un raconet a les turbulentes planes de successos. I la inseguretat laboral, o l'explotació d'equatorians, subsaharians i altres humans de pell no del tot blanca. Però les vaques són la compresa súper plus que ho xucla tot, inclosos els silencis paramentals d'en Trillo. No entén res i potser desesperada ha demanat als reis mags que véngui d'una vegada per sempre, com si fos un mesies salvador, la vaca de la mala llet que un altre poeta, burleta i sarcàstic, també va immortalitzar.