Quadern de viatge

En tot aquest negoci hi ha elements que no estan subjectes a discussió. Contràriament, n'hi ha altres que són aportacions fruit de l'especulació i, per tant, no tenen més base que les pròpies conviccions. Pel que fa als primers, hauríem de dir que hi ha una fàbrica que, mitjançant un procés més o manco industrial, elabora unes peces de porcellana que, en determinats ambients socials i culturals, són apreciades per a la decoració; que hi ha un conjunt de persones, nombrós atesa la facturació del fabricant, que veuen satisfetes les seves necessitats estètiques amb la possessió i contemplació d'aquestes porcellanes; i que hi ha un espai cultural, la funció teòrica del qual és la difusió de l'art contemporani, que té, ara mateix, a les seves sales, una exposició d'aquests productes manufacturats.

Quant als segons, són fruit de l'especulació les opinions que sembla una exageració qualificar d'art aquestes peces. Que l'estètica de les porcellanes Lladró és el resum dels conceptes estètics que vigeixen tant en el govern del centre, com en el de la ciutat i, fins i tot, en el de l'estat. Que aquesta exposició només és un component de l'estratègia de màrqueting empresarial dels artesans del País Valencià i que, en conseqüència, deuen haver pagat per utilitzar l'espai. Que la sensibilitat artística dels ciutadans, tant els neorics com els neoincults, abasta els territoris de la superficialitat més comercial i decorativa. I, finalment, que no hi ha motius justificats per a presentar dimissions, atesa la sospita que per una vegada tots han actuat amb criteris coherents. Tanmateix, la política cultural no interessa gaire als polítics, que s'afanyen a oferir el que els seus militants o votants desitgen rebre, en aquest cas una exposició de porcellanes Lladró.

Divendres, 10." Només una obsessió n'apaivaga una altra. El tractament, tot i que dolorós, és senzill. Consisteix a enterrar, sota dos pams de calç viva, en l'indret més obscur del cor, la passió obsessiva de la qual hom vol desprendre's i, immediatament, substituir-la per una altra encara més destructiva, més dolorosa en un sentit físic, que faci de la primera una carícia en el pensament i una resquillada en el patiment. Dissabte, 11." Tal dia com avui, vigília de Santa Maria la Major d'Inca, hi havia en tots els carrers de la vila encesa de foguerons, amb l'escalfor dels quals la gent s'agermanava en un ritual de foc ben mediterrani. El costum s'esllanguí fins el punt que, a començaments dels anys setanta, un sol fogueró cremava el dimoni davant l'església parroquial. Crec que fou el setanta-cinc, o l'any que vingué després, quan l'OCB recuperà aquesta festa de caire popular. A la plaça del bestiar férem un fogueró ben vitenc, juntament amb els pagesos de la Unió. Duguérem, per animar la gresca i atiar la cremor de les estelles, en Biel Majoral, en Biel Caragol i un grapat de sonadors i balladors que, en un escenari improvisat de taulons, on els pagesos tancaven els tractes amb una encaixada i una copa de seques, deixaren sentir, a la plaça dels porcs, els sons de la nostra terra, que aleshores eren prohibits per les autoritats competents, o sigui el batle i, sobretot, el governador dels contingents d'ocupació, que solia ser foraster, no com ara que ens fan vigilar per un dels nostres. Ara se'n fan dues dotzenes, de foguerons, amb torrada de llonganissa i botifarró, pa, vi de franc i companatge. Que el foc, doncs, purifiqui els carrers de mals pensaments i els encengui de mals esperits.