Les protestes que hi ha arreu d'Europa per la pujada incessant
dels preus de la benzina i del gasoli estan fent més per la unitat
europea que tots els discursos que s'han pronunciat d'ençà del
tractat de Roma. Quelcom així com si els europeus comencessin a
entreveure que la veritable ciutadania europea consisteix en patir
els mateixos problemes, en haver de queixar-se'n de la mateixa
manera i en recórrer al col·lapse de les carreteres perquè hi ha
més aviat poca confiança en les vies tradicionals de la protesta
política i en la transparència i llibertat dels mercats. Per una
vegada, els europeus de Valladolid o de Wiesbaden han pogut veure
com els seus problemes són els mateixos que tenen a Castelló o a
Chéteauroux, i com la protesta per proclamar-los i per
solucionar-los assoleix espontàniament les mateixes formes. La
solidaritat dels qui han patit les conseqüències d'aquestes
protestes "embussaments, benzineres desproveïdes i aquest molest i
alhora confortant ambient de la protesta cívica" també pot fer
germinar un vertader i definitiu europeisme. Així és de curiosa la
qüestió que origina el preu d'aquest oli mineral atorgat als àrabs
per la geologia i sense el qual tot s'atura.
Les forces disgregadores dels nacionalismes d'estat "i el comú
denominador dels països grans, alemanys, francesos, anglesos, de no
voler perdre pes en favor dels petits, i dels petits en favor dels
qui encara són fora", la devaluació de l'euro (de la qual tothom
parla i ningú no se'n fa responsable), afegida a la incògnita dels
danesos i dels anglesos, i de molts alemanys i de tots els
americans, i cada dia més la por de les conseqüències de
l'ampliació als països de l'est, han anat mantenint la flama de
l'euroescepticisme, però la unió dels ciutadans que veuen com els
governs no fan gaire més que explicar que vivim en un món de
situacions inevitables "mentre les energies alternatives i els
transports públics eficients són a molts llocs una utopia semblant
a aquesta ciutadania europea que se'ns promet fa quaranta anys"
comença a envigorir aquella promesa de compartir les mateixes
sorts, o almanco els mateixos mals. El ciutadà com a compendi de
drets i llibertats va donar lloc ja fa temps a aquesta figura del
consumidor, i el que ara s'esdevé no n'és més que una conseqüència:
si Europa és el gran mercat "i això és fonamentalment el que s'ha
construït fins ara", els europeus són els grans consumidors, i la
condició per a la unió europea és el seu acord, sovint en el consum
fins a l'absurd, i ara com ara en la protesta.
El ciutadà consumidor s'ha adonat de la vertadera ciutadania
europea: la vertadera nació moderna és la que comparteixen, i
pateixen i gaudeixen, els consumidors; no diguem nosaltres, pobres
illencs: estam tan acostumats als monopolis, sobretot als
energètics, que el dia que desapareguin ens sentirem orfes. Ben
segur que hi ha a tot Europa, entre els qui veuen en els carburants
un enemic comú, diferències respecte a les conviccions polítiques,
al nivell de renda o a la visió cultural, però els milions de
persones que repeteixen el gest d'acostar-se dia sí dia també a una
estació de servei per pagar el tribut del líquid que els permet el
moviment conformen una Europa més unida que la que es dissenya,
silenciosament i indolent, des de Brussel·les. La solidaritat
internacionalista que perseguiren els utòpics del dinou ve a hores
d'ara rebotada del postcapitalisme captiu de les multinacionals i
de gent com Hugo Chávez. Quines coses.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.