Cultura

TW
0

A poc a poc hem anat limitant la política cultural a l'edició de llibres i a l'organització de cicles d'exposicions, de representacions teatrals o de projeccions de cinema. Andreu Ramis ho recordava ahir a Diari de Balears. Aquestes accions incideixen sobre un nombre molt limitat de ciutadans. N'és escàs el gremi de beneficiaris, en termes absoluts i relatius, públic que les gaudeix. Sorprèn "no cal escriure que positivament", com una victòria de la «correcció política» que no hi hagi cap partit dedicat a posar en relació les despeses generades per la política cultural i el volum d'usuaris. Una certa mala consciència, però, deu existir, ja que totes les institucions menteixen descaradament quan ofereixen les estadístiques anuals de visitants als seus centres. Menteixen o nosaltres no coincidim mai amb les allaus humanes que haurien de ser la base d'aquestes estadístiques. De tota manera, Déu me n'alliberi, de demanar retalls pressupostaris. Tot això està molt bé, encara que en el cas d'alguna institució convendria recordar-ne constantment el cost. La discriminació positiva d'allò que en deim cultura només es justifica per la coherència i per l'excel·lència de les programacions. La resta és tudar els doblers, amb una excusa com qualsevol altra. Per molt que avui dia, «cultura» sigui una divina paraula.

Com sol ocórrer, l'article no havia de prendre cap aquí. Volia escriure que limitam la política cultural de les administracions públiques a un seguit d'activitats concentrades en un o en dos departaments. Oblidam que, deixant de banda la creació d'infraestructures "museus, biblioteques, etc", l'autèntica concepció cultural d'un executiu es manifesta en realitzacions que no surten dels departaments «especialitzats». No sé si m'explic, però, vull dir que, per exemple, La Defense o les piràmides del Louvre ens tradueixen la de la classe dirigent francesa, com el parc de les Estacions o el pla Mirall ens retornen la visió artística del fagedisme. Cap a on anava era a assenyalar que les responsabilitats que tenen, respectivament, Pere Sampol i Celestí Alomar, en la construcció del recinte firal i del palau de congressos. Aquest espais, entre d'altres moltes coses "el disseny de la publicitat institucional, per exemple", palesaran si existeix una alternativa cultural a la dreta.