El fet que Putin jugàs a tennis a Sochi mentre cent devuit compatriotes seus agonitzaven a l'interior del Kursk, no ha estat ben vist ni fora ni dins Rússia. Una actitud consemblant a la seva, d'aristocràtic distanciament dels dolors populars, la podien adoptar els emperadors, els tsars i, potser, Stalin, perquè en comptes de governar ciutadans tenien súbdits. I els súbdits no opinen en veu alta. Neró podia tocar l'arpa mentre cremava Roma, però Putin no pot jugar a tennis o practicar l'esquí aquàtic, mentre un centenar llarg de mariners moren amb els nusos dels dits xapats de tant de colpejar la tomba de ferro en què s'ha convertit el Kursk. Abans de l'enfonsament del submarí, Putin era considerat un àngel pur, un àngel justicier, un àngel legal i dolent en definitiva. Aquest home amb els ulls tan clars com les aigües gèlides del mar de Barentsz i tan pulcre que sembla un maniquí tret del mostrador, no esperava rebre els esquitxos del llot que s'escampa sobre la carcassa del Kursk. I va esquitxat, encara que a hores d'ara no sabem si els esquitxos afecten les sabates i els baixos dels calçons o si l'han agafat de ple. Això ens ho dirà, tot d'una que passin uns mesos, l'opinió pública russa. L'europea en general ha desconfiat sempre de Putin, descomptant José María Aznar, que ha admirat d'allò més la seva actitud davant Txetxènia. Arran d'aquest conflicte, Putin s'ha presentat públicament com un àngel exterminador. Aleshores ja va demostrar allò que ara ha confirmat. És a dir, el menyspreu més absolut que sent envers la vida dels txetxens, dels russos i de qui sigui. Únicament Bush júnior es troba en disposició de comprendre què passa "o què no passa" pel cor de Putin quan llegeix les llistes de víctimes del Kursk sabent, com sap, que els bussos noruecs haurien pogut evitar la tragèdia en cas d'haver estat avisats a temps. De tota manera, l'aspirant a la presidència americana podrà igualar Putin en el seu menyspreu cap a la vida dels altres, però mai no assolirà el seu glamour. Bush és un grollerot. I tan vulgar com una flastomia. Putin, en canvi, és un exquisit. Fa la impressió que podrien degollar nadons "sobretot si fossin txetxens" davant ell, mentre escolta un concert de violí sense alterar"se. Putin té un tarannà aristocràtic i castrense alhora, com si encarnàs la superació de dues rússies "la dels tsars i la dels bolxevics" que s'han considerat antagòniques en els objectius, encara que comparteixen una mateixa crueltat. L'opinió russa ho ha intuït i s'ha escandalitzat. Vés per on, el matador implacable dels txetxens, també contempla la mort dels seus sense pipellejar. I els ciutadans russos comencen a pensar que el seu admirat Putin, més que ésser el líder que els retornarà la primacia mundial, és en realitat el darrer enginy electrònic de la tecnologia soviètica. Potser per a desmentir els rumors que neguen la seva condició humana, ha volgut plorar públicament i no n'ha sabut. Així que si cau en desgràcia entre els seus electors, pot acabar de ferralla a qualque central nuclear d'un d'aquests països tercermundistes que juguen amb joguines perilloses. Tanmateix no importa com acabi els seus dies, perquè és probable que la història li reservi un lloc d'oripell. Vists els mèrits que concorren en els Romànov per a assolir la santedat, cal pensar que si sumam la repressió de Txetxènia i la tragèdia del Kursk, Putin ha fet més d'allò que es considera necessari per a pujar als altars.