Segurament sols ho poden fer les grans superfícies o aquelles
cadenes d'establiments que a més de vendre llibres ofereixen altres
productes i serveis. I això pot suposar una forta competència "no
sé fins a quin punt deslleial" per a les llibreries que no són
altra cosa que llibreries, especialitzades o no. En tot cas, el que
no podem deixar de reconèixer és que, des del punt de vista del
lector, les ofertes de llibres en liquidació que s'hi troben, als
primers, sovint a preus realment simbòlics, són un gran avantatge i
poden posar-li a l'abast materials molt interessants.
Naturalment, aquestes ofertes pràcticament constants no inclouen
mai els títols de més rabiosa actualitat o els denominats
bestsellers però això no és cap inconvenient per al lector, granat
o neòfit, que cerca valors més permanents.
Ha estat justament a un atapeït taulell d'ofertes de la secció
de llibreria d'uns grans magatzems on m'he trobat amb un gruixat
volum, ben enquadernat amb cobertes fortes, publicat el 1996, una
mena de profusa memòria personal sobre la darrera part de la vida
de l'escriptor catòlic que, possiblement, ha mogut més l'atenció
del gran públic, especialment amb les seves novel·les i els seus
entertainments. Es tracta de Graham Greene. Amigo y hermano. El seu
autor, Leopoldo Durán, és un sacerdot professor de literatura
anglesa i autor de dues tesis doctorals sobre la novel·lística de
Graham Greene, pel qual aquest va sentir una gran amistat i que
durant vint anys va convertir-se en l'acompanyant dels viatges
regulars que aquell feia cada any per la pell de brau, especialment
per les dues Castelles, Portugal i Galícia.
La lectura del llibre del pare Durán m'ha dut a la relectura de
Monsignor Quixote, la novel·la de Greene que es va aprofitar de no
poques de les incidències i experiències de les esmentades
excursions automobilístiques per terres peninsulars, més aviat de
ponent, i de les llargues converses "sovint sovint amb un tassonet
a la mà" entre l'escriptor anglès i el sacerdot espanyol. Perquè no
hi ha cap dubte que el pare Durán, per la seva doble condició de
sacerdot i de profund coneixedor de la seva obra, va esdevenir ben
aviat, a més d'un bon amic i company de carretera i picnics, una
mena de consultor espiritual per al constant debat interior de
Graham Greene, una persona que deia «el problema és que jo no crec
en la meva incredulitat» i d'una inquietud que rares vegades li
permetia pernoctar més d'una nit en cap dels indrets visitats. En
qualsevol cas, sembla d'allò més evident que sense el pare Durán i
els repetits viatges estivals "sempre ben proveïts del vi d'un
viticultor amic de Las Regadas (Ourense)" Monsignor Quixote no
hagués existit.
Tampoc "per descomptat" sense l'especial interès que va tenir
sempre Graham Greene per a tractar, al llarg de la seva dilatada
obra, tota una galeria de personatges "principals o secundaris"
sacerdots. I això de manera gens convencional, fins al punt que en
algun moment va tenir problemes amb certes instàncies
eclesiàstiques. Òbviament, la literatura que va practicar no va
esser mai apologètica. El mateix Monsignor Quixote, que consisteix
sobretot en una llarga cadena de diàlegs, pot esser més que res
considerat com una exposició punyent del que Unamuno denominava
l'agonia del cristianisme o del que també podria dir-se l'agonia de
la fe. Per qualque cosa el pare Durán ens revela que, la resolució
d'escriure la novel·la, Graham Greene la va prendre davant el
nínxol 340 del cementeri de Salamanca, on reposa Unamuno.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.