En el moment d'escriure aquestes retxes, encara hi ha quatre aspirants a la Secretaria General del PSOE. Sens dubte és una passa endavant, perquè resultava indigne d'un partit democràtic el sistema de designació del màxim dirigent a base de pactes i conciliàbuls a porta tancada entre caps de delegació per arribar, a darrera hora i a corre-cuita, a un compromís que no era més que un repartiment de quotes de poder. El sistema millor és que abans del Congrés ja es sàpiga qui són els candidats a Secretari General. I la prova definitiva de maduresa democràtica serà quan no sols el Secretari General, sinó també tota l'Executiva sigui elegida per votació a cada càrrec. Els «aparateros» de sempre, conscients, inconscients i subconscients, argumenten en contra dient que la Comissió Executiva ha d'esser un equip compacte i homogeni, tots ells gent de confiança del Secretari General. En la situació actual, potser és inevitable fer-ho així. Però en un partit democràticament madur, l'Executiva és un equip de persones que tenen clar que un partit és l'instrument de realització d'un projecte polític determinat, i que per tant tenen clar sobretot el concepte de lleialtat al projecte i el posen per damunt de les ambicions personals, seves o d'un altre. En conseqüència, la confiança que han de tenir no és tant la del Secretari General, que aquesta es guanya en la feina colze per colze, com la dels militants. Per això em resulta tan inconcebible la proposta que es maneja d'elegir el Secretari General i que llavors l'elegit designi la «seva» Executiva, que només hauria de sotmetre a ratificació del Congrés, com si fos un President de Govern que sotmet els seus ministres a la ratificació del Parlament. Són dues coses diferents, i no s'haurien de confondre. Però com que tot això encara és música celestial, tornem a la situació d'ara. Situació summament curiosa, perquè hi ha quatre candidats a una cosa que cap d'ells no vol esser. M'explic: No volen esser, amb matisos, Secretari General del PSOE, sinó candidat a la Presidència del Govern. Els matisos fan referència a les dues candidates. Però que la senyora Matilde Fernández prediqui ara la necessita de democratitzar el partit parlant en nom del sector guerrista, que és el que durant anys ha impedit la democràcia interna fins i tot designant a dit des de Madrid els candidats a les batlies de «provincias», és un pur sarcasme. La senyor Rosa Díez resulta molt més convincent, i de fet defensa els plantejaments de funcionament de partit que farien possible assolir la confiança dels militants; però també vol esser candidata a President del Govern, cosa totalment legítima. Mentres que els dos candidats ho tenen molt clar: Volen la Secretaria General com a trampolí per a la candidatura a President del Govern. Com que, esper que amb absoluta convicció, també són partidaris de les primàries per designar tal candidat, això, en bona lògica, els obligaria, en cas de perdre-les, a dimitir com a Secretari General. I sembla obvi que és nefasta aquesta permanent possibilitat de deixar el partit sense direcció perquè no s'assoleix el suport per aspirar a una cosa que no és de funcionament del partit, responsabilitat prioritària del Secretari General. De fet, això hauria d'obligar el PSOE a fer les primàries en el termini de temps més breu possible després del Congrés. Si el Secretari General les guanya, tendrien les coses clares i el candidat tendria temps per consolidar-se. O per enfonsar-se, i en tal cas, torna-m'hi torna-hi. Però almanco es farien les coses amb coherència i amb valentia. Que no és poc, pels temps que corren.