Hi ha llibres que il·luminen un instant del món i ho fan com el llaç de llum d'un far: intens i escàpol. Després, i en general, d'aquell llibre i d'aquell autor, no se'n torna a saber res més. En la vida d'un lector de llibres se n'hi arriben a arreplegar unes quantes dotzenes o més, d'aquestes característiques. Són llibres dels quals a penes no en pots parlar amb ningú, perquè, després de causar un cert impacte, desapareixen dels catàlegs de manera fulminant i no es reediten mai més. I la dispersió generacional sovint et deixa sol amb un llibre penjat en la memòria. Fer-se vell també té aquestes coses, però no ens hem de queixar.
Ara mateix en record un, i, amb aquesta introducció, ja entendreu que n'hagi oblidat l'autor. Es tracta d'El complex de la dreta, i s'hi feia una mica de tot, sociologia i psicologia, entorn de la mala consciència de la dreta francesa i els trets reveladors de la seva essència. Parlam de principis dels 70, o sia en plena ressaca del 68. S'hi deia que allò que, de totes maneres, no canviava és la predilecció per aquells objectes que poguessin remetre simbòlicament a conceptes d'avior, de nissaga, a qualsevol forma d'antic esplendor. Aquí ho hem viscut de manera una miqueta patètica, amb molts de nous rics que, en lloc d'assumir-se com a aitals, han omplit les entrades dels seus xalets "d'«estil mallorquí», la Mara de Déu!" d'escuts i de pedres artificials invocant glòries perdudes i recuperades. I no diguem dels que han pogut accedir a la propietat dels grans casals i de les grans cases de possessió i que s'han dedicat sistemàticament a cercar manera de relacionar els seus llinatges honests, menestrals i camperols, amb allò que suposen la grandesa que amara els vells murs. Bé, és arribat el moment de dir que, com és natural, hi ha excepcions molt i molt honorables. Però les imatges més grotesques que ha generat la Mallorca d'avui segurament que sí, que tenen relació amb aquesta obsessiva recerca d'elements decoratius i arquitectònics amb suposada capacitat de suggerir ecos de noblesa perdurable. I servidor diria que aquesta mateixa dèria inspira allò que desproporcionadament en diríem filosofia urbanística de la ciutat de Palma. Basta mirar qualsevol intervenció en els espais públics de la ciutat per observar que se la vol dotar d'un passat que no va tenir, d'un passat molt més pompós, infinitament més ostentós que el que va tenir, com si ens haguéssim d'empegueir del que hem estat: una ciutat passablement provinciana, amb episodis d'entranyable humilitat, no gens presumptuosa: i aquí està la seva gràcia. La seva gràcia està, fins i tot, en una Riera que no sol dur aigua, perquè tenim un país sec. Hi ha rehabilitacions que, per un excessiu esperit de nou ric, traïcionen la història i contenen una ofensa implícita als nostres avantpassats. Els som infidels, renunciam d'ells, els venim a dir que n'estam avergonyits. Però a qui li fan tanta vergonya els nostres?
