Els danys materials quantificables que ha causat la propagació del virus «iloveyou» la setmana passada són poca cosa devora els danys morals que aquest tipus de corredisses duen camí de provocar. Fa quatre dies era un programa que col·lapsava els principals punts d'accés a la xarxa i ara han estat milions d'ordinadors que, arreu del món, han rebut els efectes d'aquest virus que, segons tots els indicis, va partir des d'un servidor de Filipines. Tot plegat ens ha dut a patir una comprensible síndrome de pànic col·lectiu, que es materialitza en el moment de llegir el correu electrònic: cada clic que ens acosta a la lectura d'un missatge, pot ser també una de les darreres passes cap a l'extinció definitiva de la informació continguda en el nostre estimat disc dur.

Convé observar, així d'entrada, que hi ha una diferència bàsica entre aquests dos darrers esdeveniments que han sotragat el món informàtic i, de retruc, tota la societat, atesa la penetració i nivell d'ús actual dels ordinadors. Fa unes setmanes es va produir un col·lapse dels principals punts d'accés a la xarxa, que estava provocat per un grapat de programes que simulaven allaus de falses peticions d'informació, fins a superar els límits dels servidors. L'únic dany que hi havia era que la xarxa quedava temporalment inservible, però no afectava greument cap dels ordinadors connectats. Per arreglar el problema només calia filtrar les peticions falses ensems que es localitzaven i desconnectaven els ordinadors que les produïen i, de fet, aquest incident fou arreglat aviat i de manera eficaç. Dit altrament, el virus de fa unes setmanes era un virus de xarxa, a diferència del virus «iloveyou», que és un virus que altera greument la informació que conté cada ordinador infectat, és a dir, és un virus dels de sempre. Tot i que podria ser propagat per altres mitjans, també es propaga per la xarxa, però fa el seu mal en els ordinadors que el reben. En particular, el virus «iloveyou» altera o destrueix alguns tipus ben específic d'arxius, gràfics i música, essencialment.

En qualsevol cas, ja han sortit les veus apocalíptiques habituals que pregonen la fragilitat del ciberespai i que cal establir els mecanismes de control necessaris per evitar la proliferació del caos en aquest nou territori virtual, sobretot, si hom vol que es converteixi en l'escenari principal de l'activitat econòmica, és a dir, el lloc principal de producció de riquesa i benestar. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, no tenc més remei que afegir"me a aquestes veus: efectivament cal establir mecanismes de control d'aquest nou espai i, molt especialment, de la seva principal via d'accés, és a dir, els ordinadors personals dotats del sistema operatiu Windows. Era inevitable que, tard o d'hora, algú comencés a fer"se les preguntes que fan referència a la seguretat de les xarxes informàtiques des d'un punt de vista lleugerament diferent a l'habitual, i això és el que ha passat amb els efectes del virus «iloveyou», ja que una partida de portaveus d'empreses americanes especialitzades en seguretat informàtica han començat a especular sobre els requisits de seguretat de l'Outlook, el programa de correu electrònic de Microsoft i que ha estat el principal encarregat de reproduir i transmetre el virus. Consideracions són també aplicables a la majoria d'aplicacions de Microsoft, Windows inclòs.

Està clar que el moment per fer aquesta casta d'especulacions potser no sigui el més escaient i és lícit pensar que, pel cap baix, són esbiaixades. Però el que no és gens esbiaixat ni una mica és el fet que les característiques de l'Outlook que explota el virus són desconegudes per la major part d'usuaris normals que, segurament, tendrien sempre desactivades si sabessin, primer, que hi són i, segon, com fer"ho. Però com que la pràctica habitual de Microsoft és que totes aquestes opcions vénguin activades per defecte (mai més ben dit) resulta que, sense saber"ho, tots aquells que tenguin un ordinador amb Windows tenen també un magnífic Cavall de Troia, amb uns forats de seguretat descomunals, al servei només de qualsevol desaprensiu que tengui a mà un ordinador connectat a la xarxa. Com que l'existència d'aquests desaprensius és inevitable, per ventura seria hora que algú amb autoritat suficient comenci a pensar a regular de debò els requisits de seguretat dels sistemes per accedir a la xarxa. A poc que hi pensin veuran que és molt més fàcil i, sobretot, més eficaç.