Normalment, els pobles que han aconseguit dotar-se d'un Estat defensen els seus interessos i els seus valors per damunt de sentimentalismes benintencionats. Vet aquí què va passar ara ha fet exactament cinc-cents anys a Lanjarón, un poble, com El Ejido, de La Alpujarra: «El 8 de marzo de 1500, la población árabe se defendió desde el castillo del ataque de Fernando el Católico que contaba con la ayuda de artilleria. Murieron 300 musulmanes y su jefe, un capitán negro, se suicidó al tirarse desde una torre. La población de Lanjarón, encerrada en la mezquita, murió casi en su totalidad al ser volada ésta». Podeu trobar aquesta informació en qualsevol guia turística de La Alpujarra, al costat de les explicacions relatives a la gastronomia de la zona. I és que això va passar fa cinc-cents anys i ja no és un problema: és només una curiositat. La sublevació dels «moriscos» de La Alpujarra va ser un problema i el molt conegut Juan de Austria el va resoldre. El va resoldre d'una manera molt bèstia, però el va resoldre. Ara, davant els problemes ètnics, trobam actituds que, com les del batle i els habitants d'El Ejido s'acosten a les dels Reis Catòlics, i propostes benevolents de les ONG i tota una munió d'ànimes càndides i indocumentades que no s'encaren als problemes d'una manera racional i, per tant, una mica dura.
La nostra és una situació molt semblant a la de França fa vint anys: l'esquerra feia un discurs paternalista i els obrers varen començar a votar l'extrema dreta de Le Pen. Per a un obrer d'un suburbi marsellès que havia estat substituït a la feina per un moro, i que ni tan sols podia dormir tranquil perquè un altre moro el despertava a les cinc del matí amb les oracions xisclades des d'un minaret, la sortida era votar Le Pen perquè era l'única opció que oferia solucions per als seus problemes. El silenci de la dreta i la ingenuïtat de l'esquerra abocaren molts de treballadors a votar propostes racistes. I aquí passaran coses semblants si el nostre poble no aborda racionalment el problema que s'acosta. Fins ara només hem sentit proclames benintencionades dirigides a la tolerància i a la integració. Però si això ens fica dins un laberint, el final del qual és algun batle que tira cap a tenir les dones tancades a caseva i a fer anar les nines amb la cara tapada, haurem fet bona la dita que l'infern és ple de bones intencions. I això és possible. Els canvis són ràpids i no ens han d'agafar desprevenguts. Qui hagués dit, fa cinquanta anys, que a Mallorca hi arribaria a haver batles forasters?
L'error de tots els plantejaments blans i edulcorats ve de la covardia i la poca seguretat en els valors de la nostra civilització. Hi ha elements en la nostra cultura occidental, com són el respecte a la vida i a la integritat física de les persones, que ens ha costat massa d'assolir per ara renunciar-hi en nom de la solidaritat amb cultures que no comparteixen aquests principis. La dignitat de la persona, la igualtat dels sexes, la separació de l'església i l'estat, etc., són valors específics de la nostra manera d'entendre la convivència. Desgraciadament, no són universals. Però això no ens ha d'empènyer a renunciar-hi en nom d'una tolerància que pot acabar essent suïcida. I si no volem dins la Unió Europea estats que no comparteixen els nostres valors, perquè hi hem d'admetre persones que els neguen? Qualsevol política destinada a regular la immigració ha de partir de la seguretat en els valors propis i n'ha de garantir la pervivència. El respecte a altres cultures i, fins i tot, a la negació a integrar-se en la nostra, no ha d'hipotecar els resultats d'un esforç de segles que ens ha proporcionat una convivència encara defectuosa, però infinitament més suportable que altres que tenim ben prop. I el pes dels poders públics, legítims representants i defensors dels valors dels ciutadans, ha de ser eficaç a l'hora d'assegurar la reproducció i la perpetuació d'aquests valors: els nins, els futurs conciutadans nostres, no són ni han de ser una propietat exclusiva de la seva família biològica. Els nostres nins, siguin quins siguin els seus pares, han de crèixer protegits pels poders públics i s'han de beneficiar d'una escolarització que els asseguri la possibilitat de ser ciutadans lliures en el futur. Lliures sobretot, per integrar-se amb tots els drets a la nostra societat, si aquesta és la seva voluntat.
