El Messies

28/02/00 0:00

En el Diari de Balears de fa una setmana apareixia una curiosa notícia sobre un veí de Palma anomenat Rafael Mesías Meca Garcías. El senyor Meca Garcías, de cinquanta-nou anys, s'ha fet afegir al seu nom de fonts l'apel·latiu de «messies» perquè assegura ser fill i enviat directe de Déu, i quan dic Déu em referesc al Déu Pare que està en el cel: el de tota la vida, vaja. El diari li feia una breu entrevista en la qual el senyor Rafael Mesías, ple d'unció, relatava que la defunció del seu pare, ocorreguda quan ell només comptava dinou mesos d'edat, havia propiciat que Déu se li manifestàs a partir dels deu anys, amb l'objectiu de transmetre-li el que ell en diu «el costat masculí de la religiositat», cosa que la seva mare lògicament no podia ensenyar-li. A partir d'aquesta revelació o epifania, el senyor Mesías Meca ha elaborat un ideari que té un doble vessant: el religiós i el polític. En matèria de religió, una aportació seva és l'afirmació que Déu és la gravetat, i que un home és un pes físic que té gravetat transformada en sentiments. Pel costat polític, el senyor Rafael Mesías ha elaborat un programa que contempla la neteja de les aigües del port de Palma, les quals, com ell mateix observa amb agudesa ecumènica, estan prou contaminades. L'home es lamentava que en aquestes latituds ningú no li fa gaire cas, i adduïa, crec que amb bastant bon criteri, que en un país com els Estats Units a hores d'ara ja tindria un munt de seguidors.

En fi. La notícia em va cridar encara més l'ateció per quant no era la primera vegada que sabia coses del nou messies de Palma. En concret, fa un parell de mesos que va arribar a l'Espai Mallorca, on un servidor es guanya les sopes, un sobre que contenia una cinta de vídeo i una nota de salutació signada pel messies en persona. El vídeo es titulava «Qué es Dios», i consistia en una gravació de a penes un minut de durada en la qual apareixia el senyor Rafael Mesías, descamisat enmig d'un polígon industrial sota un sol d'injustícia, proclamant a grans crits que Déu, com ja s'ha dit, és la gravetat. Ho demostrava aixecant una pedra del terra i obrint la mà quan ja la tenia ben amunt. Efectivament, la gravetat actuava i la pedra queia altra vegada al terra, i per cert que s'esquerdava i es partia en tres trossos, fet que no vam saber si s'havia de relacionar amb el misteri de la Santíssima Trinitat. L'estupefacte personal de l'Espai Mallorca, incloent-hi qui us parla, no va acabar de trobar en qualsevol cas el lligam entre aquella performance i la teologia, però vam estar d'acord que la gravació havia estat realitzada amb uns mitjans d'una certa qualitat.

Anècdotes personals a banda, he de confessar que no puc deixar de sentir un corrent de simpatia envers un personatge com el senyor Rafael Mesías, les intencions del qual no sembla que hagin d'inquietar-nos gens ni mica, excepte quan es refereix al més que probable grup de seguidors que ràpidament podria obtenir en els Estats Units. Un corrent de simpatia que es veu reforçat en dates com aquestes, dites de precampanya electoral, quan un veritable estol de messies, incomparablement més espantosos i temibles que un home llençant pedres enmig d'un polígon industrial, compareixen a les pàgines dels diaris i a les pantalles dels televisors escopint insults, exabruptes, consignes al·lucinades i mentides de tota casta, amb el posat solemne de qui recita l'Evangeli i amb la ferma voluntat de fer combregar un auditori de presumptes imbècils "nosaltres mateixos, s'entén" amb rodes de molí. Personalment, i a manera d'exemple, em sembla molt més decent afirmar que Déu és la gravetat que no publicitar el senyor Aznar i el seu govern com a posseïdors d'unes qualitats conegudes amb el nom de principis ètics.