Formes de feixisme

Reconec que en llegir l'aventura judicial de Raoul, vaig quedar amb la sensació amarga que, certament, tot és possible a Amèrica, si entenem per Amèrica els Estats Units. Però tot és possible en sentit negatiu, és clar. Els ianquis ja fa molt de temps que no enlluernen l'Europa Occidental amb el Pla Marshall, més aviat ens sorprenen amb la puritana i hipòcrita extravagància dels seus costums (cas Clinton) o amb la seva aposta brutal a favor de la pena de mort. Possiblement no hi ha hagut d'ençà de l'era cristiana, un imperi que hagi transmès, a la resta del món, una imatge més carrinclona i barroera d'allò que és el seu poder, com la que transmeten els Estats Units. Ni tan estúpida. La culta Roma crucificà Crist en un acte d'estupidesa monumental, però em fa l'efecte que els ianquis poden arribar més enfora. Si més no, ja s'han embrutit a bastament com per asseure, qualsevol dia, una criatura a la cadira elèctrica. Ho veurem. Raoul, amb deu anys, va ésser acusat per una veïna d'efectuar tocaments a la seva germaneta de cinc, de manera que mentre es comprovava la seva innocència, ha estat set setmanes empresonat i ha comparegut, davant el jutge, engrillonat de peus i mans. No explic més detalls d'aquest segrest legal, perquè supòs que vostès n'estan assabentats. No cal ni dir que avergonyeix la humanitat sencera el fet que la dignitat d'una criatura sigui violada amb la llei a la mà. Però provoca esverament que precisament sigui un jutge, de l'estat més poderós del món, el que l'hagi violada. Si, per afegitó, els ciutadans d'aquest estat accepten de bon grat que els seus jutges condemnin anualment una pila de negres i d'hispans a la cadira elèctrica, si s'enorgulleixen que les empreses de televisió es disputin la retransmissió de les matances que efectuen els seus exèrcits, quan s'enfronten a rivals que van a la guerra amb graneres, i si consideren que una de les expressions més genuïnes de la llibertat rau en el fet que qualsevol individu pugui comprar-se una pistola i tants de carregadors com li càpiguen a les butxaques, cal pensar que els pecats d'Amèrica ja no poden fer-se perdonar amb un parenostre i tres avemaries. Els ianquis han passat de vaquers a nazis en un batre d'ulls. De manera incomprensible, no troben, a l'Europa Occidental, el rebuig que s'han guanyat. Potser perquè viuen de rendes. Encara enlairen aquells valors morals "democràcia, justícia, llibertat, ai Déu meu com maregen aquestes paraules!", que declararen defensar en acabar la segona guerra mundial. Aleshores, Ike, que exercia de sant Gabriel davant el dimoni germànic, ignorava que el germen del feixisme arrelaria en el seu poble. Ja sé que aquesta afirmació és força arriscada, però si hem d'ésser francs, hem de reconèixer que el feixisme no s'identifica únicament amb la matança de jueus. Aquesta és una de les seves vessants. Emmanillar criatures, en pot ésser una altra. La història ens demostra que els vencedors sempre han rebut influències dels vençuts. I així que passin tres-cents anys, per exemple, els historiadors hauran de parar esment en les formes de feixisme que arrelaren i creixeren, de mica en mica, sense pressa, a partir de la segona guerra mundial. L'ús que es fa, ara mateix, de certes formes de la tecnologia, el creixement desmesurat de les ciutats, la influència dels grans grups econòmics sobre els governs (a imatge i semblança dels senyors feudals respecte a la Corona), certes expressions de rock, el skins, els contractes temporals, la desinformació d'una societat que, paradoxalment, mai no havia rebut tanta informació, la domesticació dels intel·lectuals (però, han existit qualque vegada els intel·lectuals al servei de la consciència col·lectiva?), etcètera, etcètera, són expressions genuïnes del feixisme pur i dur. Totes plegades se'ns entravessen. Amb el temps ens n'adonarem.