La mateixa barbàrie

04/11/99 0:00

Hi ha ciutats que pareixen fòssils d'elles mateixes, que saben incorporar nous edificis, escultures, símbols, o saben fer reformes urbanístiques dràstiques sense canviar de fesomia. Són ciutats que estan preparades per modernitzar-se constantment, per enrobustir-se amb l'empelt de novetats, sense perdre caràcter. Joan Prats deia que una pedra continuava essent una pedra si era ell qui l'agafava, i que esdevenia una obra d'art si qui l'agafava era Joan Miró. Una cosa semblant deu passar amb les ciutats. Però no hem de creure que es pugui parlar de les ciutats com a ens autònoms, com a organismes vius que creixen i moren amb independència de l'acció dels homes. Palma, per desgràcia, no és una d'aquestes ciutats afortunades, o almenys no ho és aquests darrers anys.

En principi, podria semblar que les ciutats tenen problemes per digerir, per incorporar, per metabolitzar allò que entenem per modernitat. La manera com les piràmides del Louvre s'han incorporat a un entorn tan aparentment antagònic és, per ventura, l'exemple més clar, potser el més tòpic, també, de com els llenguatges actuals poden ser ben rebuts pels seus precedents i enriquir-se mútuament. A Palma suportam la tendència inversa. Volem renovar el passat fent-lo retrocedir gratuïtament, com si aquest passat patrimonial fos una simple qüestió de formes més o menys aptes per al disseny de decorats de betlem. D'això mateix es queixen molts de madrilenys, però el fet que l'Ajuntament de Palma i el de Madrid siguin governats pel mateix partit no ha de ser aprofitat per treure conclusions sobre la manifestació estètica de les ideologies (ja que és molt complicat parlar pròpiament d'ideologies en aquest cas). Aquestes èpoques d'esperit recuperador d'allò que hi havia abans del que hi ha ara tenen conseqüències especialment greus pel que fa a una continuïtat històrico-arquitectònica, ja que, en l'afany d'anar sempre més enrere (siguin fanals, bancs, façanes, etc.), llevam del mig edificis (fins i tot arbres) que, a judici d'un batle o d'un tinent de batle, encara no són suficientment antics.

Amb aquesta filosofia s'han comès errors irreparables i d'altres costosament reparables. No és el mateix esbucar can Batle, can Alzamora, can Corominas, el Garatge Indústria o ara l'edifici atribuït al mestre d'obres Bartomeu Ferrà Perelló al carrer d'Eusebi Estada, que, en un exercici kitch imperdonable, omplir de fanals isabelins una de les artèries principals de la ciutat. Però una cosa i l'altra són manifestacions de la mateixa barbàrie cultural que fa de Palma una ciutat en perill.