Al contrari dels qui pensen que el dia 13 de juny de 1999 és la fita que marca un abans i un després per al Partit Popular de Balears, molts mantenim, en canvi, que serà el proper dia 2 d'octubre quan de veres coneixerem la magnitud de la nostra crisi i també la nostra capacitat real de capgirar el que sembla el futur més immediat si no actuam amb esma: una confrontació fraticida en la qual només hi haurà vençuts i cap guanyador.

Alguns dirigents del partit hem sostingut sempre que durant aquest estiu han sobrat les llàgrimes i ha mancat, en canvi, capacitat de reflexió en el si de la nostra formació política. Probablement gaudir del poder durant tant de temps ens havia fet perdre el costum de recordar, precisament, que podíem perdre un poder que només teníem en usdefruit i no en propietat. Per això s'ha fet tan feixuc aixecar-nos un dematí i trobar-nos fora d'un poder que en democràcia ha d'ésser sempre, i per força, fugisser i poc amic de fidelitats eternes, perquè d'aquesta manera el sistema preveu les hipotètiques temptacions d'immobilisme.

Acabades, per tant, les llàgrimes i acceptada la realitat actual amb lleialtat democràtica, l'eix de les nostres cabòries es desplaça ara cap al nostre pròxim congrés regional, l'escenari natural en què haurem de curar les nostres ferides, refer el nostre missatge i començar a treballar amb humilitat per tornar a merèixer la confiança de la societat balear d'aquí a quatre anys. Tot el que no passi per aquestes premisses està condemnat, per mi, al fracàs. No hi caben ja fórmules miraculoses, ni apel·lacions màgiques a líders salvadors, ni girar la mirada enrere, cercant la glòria del passat. Ara tot això esdevé inútil i fins i tot perillós, perquè la societat no ens perdonaria mai que féssim un congrés per escenificar només una resignació que alguns no acaben de digerir, ni per muntar una caça de bruixes que ens permeti vessar damunt els altres la nostra frustració. Tot això no són més que vàlvules de seguretat que poden tenir valor com a sortida d'emergència de venjances estèrils, però com a estratègia de futur tot indica que ens conduirà directament a la nostra desaparició com a força hegemònica a la nostra comunitat.

Ara s'imposa, per tant, la prudència, acceptant que la realitat quasi mai no s'adapta als nostres desitjos, per molt que ens esforcem a intentar "de bades" manipular-la. En política, actualment ja no hi valen les iniciatives personalistes, per molt entusiastes que siguin, com les que fa vint anys permeteren convertir una força quasi testimonial en el referent polític de tota una comunitat. Ara s'imposa una altra manera de fer les coses; ni millor ni pitjor, però sí diferent, i que passa per obrir debats sobre idees i sore conceptes; analitzar els punts de discrepància interna i processar-los dialècticament mitjançant el diàleg i la tolerància; instaurar una cultura de la discrepància enriquidora, en lloc de la submissió cega a fidelitats personals. Amb una paraula, s'imposa construir de veres un partit com a cau integrador de sensibilitats distintes però no distants, per tal que poguem convèncer els ciutadans d'aquestes illes que, respectant l'opció que ara legítimament governa, les dones i els homes del Partit Popular tenim arguments suficients per tornar a dirigir els destins polítics d'aquesta societat amb actituds i arguments nous, adaptats a una realitat igualment nova, que no acceptarà d'ésser governada una altra vegada amb criteris de fa vint anys, quan tots érem més joves en tots els sentits.

Una societat sol jutjar una formació política pel rigor amb el qual aquesta actua a ca seva. Si el missatge social que s'amaga darrer el nostre suspens del passat juny és: volem més tolerància, més obertura, més transparència, aleshores ens convé aprendre aviat la lliçó per si "qui sap?" ens hem d'examinar el setembre en lloc de repetir el curs complet. Anem, per tant, a construir una oferta política gairebé des de criteris de refundació del partit, eliminant per a sempre les temptacions reaccionàries i aixecant, amb valentia i sense por, la bandera d'una regeneració profunda més enllà de les persones, de les simpaties o dels greuges que pensam hem sofert. Perquè si no ho feim així, probablement ens mereixerem totes i cada una de les pròximes bufetades que un electorat decebut ens tornarà a donar "amb tota la raó" a les urnes.