I jo que pensava, bono, això d'anar a pescar amb un bon grumeig, empadronar genteta malenconiosa d'ultramar, pagar-los el viatget de l'enyorança amb rebuda a l'aeroport amb xeremiers, ball de bot i llagrimentes incloses, per després segrestar-los el vot, és lleig, brut, barroer, no passa pel sedàs de cap tipus d'ètica per gruixat que sia, però se'ls ha de reconèixer enginy, originalitat, capacitat d'inventiva, feina, feina, feina, encara que sia emmerdissant-se fins als dallons.

Vaig començar a gratar dins la buranya, baix crostera. Hi vaig trobar fidelitats inajornables, a tota prova, difícilment explicables en amics del ram de la ploma generalment objectius, honests, i que, vés per on, ara ja no ho eren tant, ans al contrari, envergaven qualque andanada a tota bateria contra PSOE i PSM, difícilment justificables per artificioses, per manipuladores de la realitat, per manca absoluta de respecte a la veritat més elemental. Coneguts gens ni mica identificats en cap causa social ni idea política, que un bon dia es despertaven convençuts de la bonança de defensar a tot carbó una causa rabiosament conservadora. I jo d'entrada pensava, bono, per definició és bo que el personal prengui consciència social, política, i treballi d'acord amb la mateixa...

Després, el que vaig trobar em va sorprendre. Per ingenu, per indocumentat, per ignorant, no per innocent. Vaig trobar hipoteques d'impossible cobrança que miraculosament es feien fum, volatilitzades, ja no hi eren. Conductors de l'EMT sobtadament ascendits a supervisors. Mestres d'escola que aprovaven oposicions sense pràcticament presentar-s'hi, càrrecs polítics ben pagats dins la xarxa de subministrament de menjadors escolars, fills i filles d'opinadors quasi professionals, instal·lats a ultramar en caríssimes oficines d'ambaixades rarenques, de difícil catalogació.

Centenars d'oficines a les conselleries amb altres tants d'interins/ines, amb un enorme call a la panxa de tant gratar-se-la, i ara, a corre-cuita, amb la torna d'un blindatge generosíssim...

Però el definitori del títol d'aquest aticle, va ser que l'altre migdia, pel Canal +, vaig veure, assistir casualment a un reportatge extens i exhaustiu envers de l'esbaldregada del Partit Comunista d'Itàlia, a les darreries dels anys quaranta. Resulta que Itàlia, aquells moments, era i representava un molt fort bastió del PC. La Democràcia Cristiana es mobilitzà amb armes de tots els calibres per tal d'enderrocar-lo. Una d'aquestes armes varen ser les ambaixades italianes als EUA. Hi havia a ianquilàndia mils de milers d'emigrants que, segons les lleis d'aquell temps, podien gaudir de la doble nacionalitat i empadronar-se als llocs de naixement o procedència i clar, votar, que era del que es tractava. Al país de la caça de bruixes, es donava per suposat que votarien majoritàriament a la DM. La CIA col·laborà en tot i per tot eficaçment, apassionadament. El senyor Pacelli, el Papa Pius XII, satanitzà públicament el PC, excomunicà (sic) els comunistes i fins i tot els amics dels comunistes, amb tot el ferro que tenia això, aleshores, sobretot a Itàlia. Un altre pic allò de l'extermini dels càtars: «matau-los a tots. Però senyor, i si n'hi ha algun de bo? És igual, matau-los a tots que després al cel, Déu ja triarà». Vaja míssil! «O s'està amb Crist, o s'està contra Crist», deia, l'energumen Pacelli. I el partit de la DC guanyà per majoria absoluta. El partit comunista es desinflà fins als mínims, ja que tampoc es tractava d'exposar-se a la condemnació eterna per un vet-ací l'almut Biel, asseu-t'hi, eh?

Consultat pel Canal +, en Julio Andreotti, no recorda res a l'hora d'ara, diu.
Aquí, el Govern Balear del PP va voler fer una paradoxa del mateix. Creà la seva CIA particular ben apanyadeta, pagada per vós i jo, l'amo, escoltau-me, i com que no tenia cap Papa per dimonificar el personal, idò en Matas escometé, pinxo com és: «s'imaginen vostès l'educació dels seus fills en mans dels rojos?». Altre pic desenterraven fantasmes, ells. De bell nou perillava la civilització per culpa d'una gentussa que violava monges i es menjava els nins crus. I resultà que sí, que molts dels que l'escoltaven gaudien d'un cabal suficient d'imaginació. A Formentera no foren suficients els oriünds. O sí que ho varen ser per deixondir un sentit del ridícul històric. I passaren factura. A Ciutat sí, sembla que fruità l'empelt. De tota manera la cosa no rutllà tan llatina com s'esperava el Partit Popular. L'any 1949 havia restat molt lluny. En McCarthy, també.

L'anàlisi global el deix pels companys especialistes.