L a il·legalitat mai no pot ser la situació normal d'un sector rellevant de la població. Els valors ètics d'un país mai no es poden fonamentar sobre el costum que la majoria de ciutadans incompleixen les normatives i la permissivitat de les institucions públiques. El mal de molts és un consol de beneits, però mai un argument de legitimació. La situació de marginalitat legal en què es troben milers de ciutadans de Palma no és normal. I no ho és per moltes de raons. Primer, perquè s'ha creat un buit legal i un àmbit de pseudopermissivitat, del quals no en són directament culpables els parcel·listes il·legals, però sí col·laboradors. Tenen dret a associar-se, a lluitar corporativament per legalitzar la situació dels seus habitatges, a oferir el seu suport a aquells que més garanties els ofereixin en aquesta direcció; però també haurien de ser autocrítics i reconèixer que prèviament ells han infringit la llei.

En aquesta lluita entre les institucions públiques i els parcel·listes, tots els partits polítics reconeixen que es troben davant un tema espinós i antipopular. El rigorisme legal és mal vist i la permissivitat un element d'empatia populista. No és estrany que el PP sigui la formació més generosa i més disposada a donar suport a la integració dels «urbanitzadors il·legals», entre d'altres motius perquè la seva filosofia i la seva pràctica urbanística ha estat sempre de caràcter «tolerant», tant amb els sectors hegemònics com amb els col·lectius més populars i obrers.