Per ventura hi haurà gent que pensarà que férem llarg amb la informació que obria ahir aquest diari. No obstant això, és ben possible que hi hagi molt de cert en les causes apuntades per explicar la inhibició política d'unes persones que, per sort, avui dia només fan part d'aquells col·lectius als quals s'inscriuen de manera voluntària.

L'antixuetisme és arqueologia, com li agrada dir a Lleonard Muntaner. Però la fossilització és encara molt recent i encara viuen les que en patiren els darrers estertors.

No va morir amb l'entrada del segle XX, sinó que es perllongà fins al boom turístic. El 1927 devia tenir manifestacions tan agressives que un grup de xuetes es plantejà constituir un grup secret d'autodefensa. Ho conta Miquel Forteza al primer volum de Del meu temps, publicat l'any passat a la biblioteca Marian Aguiló, que coediten Publicacions de l'Abadia de Montserrat i el Consell de Mallorca.

La reunió se celebrà «a entrada de fosc» a ca la Fosca, una apotecaria que «feia cantó entre els carrers d'en Colon i del Jevert». «L'objecte "recordava Forteza" era formar una espècie de societat secreta per defensar les injúries i les trastades que els altres fessen a la nostra gent, de si, massa apocada i servil. La societat havia, per tant, d'esbrinar les ofenses i posar els mitjans per reparar-les».

«O ens havíem d'armar de fusells i bombes de mà o no havíem de fer res. Aquells arguments mai no sentits i aquell foc desbordant socarraren els nostres esperits; i vàrem plegar i mai més no s'ha tornat a parlar de cap lliga secreta. Així acabà la nova reunió a ca la Fosca», acaba el capítol titulat precisament La nova reunió a ca la Fosca.

Miquel Forteza tenia aleshores quasi quaranta anys. Un al·lot que en tingués deu també hauria viscut de manera conscient «les injúries i les trastades» i alguna reticència a participar en la vida pública hauria d'haver, volent o no, transmès als seus fills, contemporanis nostres.

Els processos de fossilització són llargs, més llargs del que voldríem. I no crec que ningú que s'ho pensi dues vegades pugui atribuir al pur i simple atzar l'absència d'aquests mallorquins en l'actual configuració del Parlament.