Fa mal de ventre contemplar la frivolitat i la immoralitat de les consideracions de l'stablishment polític sobre el problema dels kurds. Turquia va estrenar el seu domini prohibint-los l'ús de la llengua i amb deportacions massives l'any 1932. Però Aznar, que no recorda amb gaire precisió res d'allò que va passar els anys 30, troba que aquells que recorren a les armes per escurçar la brutal superioritat turca són terroristes. Sembla que, efectivament, el PKK, el partit que fa costat a la lluita armada, és el responsable d'atacs que produïren víctimes civils. Cap punt de comparació, però, amb el bombardeig de Guernika, i, que jo sàpiga, molts de pobles governats pel PP mantenen carrers amb el nom del general Franco. Per si la memòria falla, puc afegir alguns noms de practicants del terror com a mètode de lluita, que ara mateix, no escandalitzen tant com Abdallah Ocalan. Com Franco, González o Aznar, han ocupat els càrrecs més alts dels seus estats: Alberto Fujimori, Menahem Begin, Augusto Pinochet, Charles de Gaulle, Bulent Ecevit, Hassan II, etc. El mateix terrorisme d'Estat que practicaven aquests senyors, ha estat moltes vegades innovador i ha obert el camí a imitacions posteriors, institucionals o privades. Així, França té l'honor d'haver inventat els segrests aeris: Ahmed Ben Bella, que després seria el primer ministre d'Alger, en va ser la víctima. El «suïcidi» de la banda Baader-Meinhof a les presons alemanyes degué inspirar Fujimori per liquidar els guerrillers de Sendero Luminoso. I l'assassinat del general Oufkir en territori francès per part dels agents marroquins amb la connivència dels locals degué donar a Pinochet la idea de fer matar Orlando Letelier en el seu refugi nord-americà. La política tendrà sempre un punt de repugnància: aquell que permet als governants defugir impunement les contradiccions assassines mirant cap a un altre lloc. Només des de la insignificància del ciutadà corrent es poden fer judicis morals sense caure necessàriament en la impostura. No hi ha cap govern que estigui lliure de pecat per poder tirar la primera pedra. Com ha arribat a Turquia, el senyor Ocalan, si no és conculcant totes les normes del dret internacional? Preguntarà el senyor Aznar al seu col·lega grec per què protegia un «terrorista» a l'embaixada de Nairobi? Han hagut de dimitir tres ministres per haver lliurat un simple «terrorista» a la policia turca?
Tots sabem que allò que passa és la conseqüència de les regles del joc, que es resumeixen en la llei del més fort. Els Estats Units tenen en Turquia un criat servil, però amb una bona paga. Per això no permeten una sublevació dels kurds de l'Iraq contra Saddam Hussein. Per això, Grècia ha hagut de lliurar als seus enemics turcs un refugiat a la seva ambaixada. Per això els serveis secrets nord-americans i jueus han facilitat a Turquia la localització i el posterior segrest d'Ocalan. Per això Aznar no pot permetre una reunió de representants kurds en el Parlament basc i ha de sortir a dir imbecil·litats sobre els interessos econòmics espanyols a Turquia. I és que Espanya fa negocis ben peculiars: és un dels principals exportadors d'armes a la resta del món. També a Turquia. Armes que serveixen perquè l'exèrcit turc liquidi la població kurda. Legalment, sense ni mica de terrorisme. D'aquesta manera, segons sembla, el genocidi no desperta els exquisits escrúpols morals del senyor Aznar, ni fereix la seva fina sensibilitat democràtica.
