El Sínode continua el seu ritme i els seus treballs. Ja sabem com som nosaltres: mai per res del món deixaríem de parlar malament de qualsevol cosa nostra. Només quan jo en som el protagonista únic. Aleshores, sí. Aleshores tot funciona.

Pero el que ningú podrà negar és que les sessions de l'assemblea sinodal ens van aportant una radiografia extraordinàriament real i, per tant, prou interessant, de l'estat de la nostra església.

Una nota crec que s'imposa per sobre de totes les altres: el pluralisme d'estils i de preses de posició enfront dels problemes que ens afecten.

Només això ja ens aporta un punt de partida immillorable a l'hora dels projectes. I ja és un molt bon resultat del Sínode.
És cert que a vegades pot fer la impressió que no hi ha corda per aquesta garba. A mi em sembla un signe evident de la vitalitat de la comunitat catòlica de Mallorca.

També és ver que tots pensam que si el Bon Jesús tornàs ens donaria a nosaltres tota la raó. I que ho farà sense matisos. El que posa de manifest en primer lloc un desig honest de fidelitat a l'evangeli que sens dubte és el nostre millor cabal per al futur. Però també mostra una necessitat de conversió per a tots i cada un.

Aquí hi deu haver el punt decisiu de la qüestió: en la urgència de trobar espais comuns que permetin superar el desencís, la temptació de la comoditat, la por de la novetat, les falses excuses que amaguen la incapacitat de trobar unes accions d'acord amb les necessitats del temps i que acaben per sectaritzar-nos. Coses ben normals donada la duresa del moment present.

Tal vegada el contingut de l'esperança que ens podria mobilitzar per a l'evangelització necessària sia aquest: la capacitat de renunciar als propis interessos segons un projecte comú. Sempre menys gratificant. Sempre més difícil de portar a terme. Sempre susceptible de crítiques fàcils perquè no ens hi implicam a fons.

Conversió, avui, deu voler dir reconeixement de la port de dir les coses pel seu nom, quan no em convenen. Reconèixer la gravetat de la ferida que portam. Assumir les resistències a tot allò que ens demana anar més enllà de la pròpia manera de veure les coses.