Quan el novembre de 1936 Durruti va ésser abatut per un tret de procedència desconeguda en el recinte de la Ciutat Universitària madrilenya, tota l'esquerra espanyola, que aleshores era el portaestendard de la democràcia i de la civilització, plorà amb desconsol la mort de l'heroi. I l'heroi va ésser enterrat amb honors de general a Barcelona, alhora que Azaña, Companys i altra gent, capaç de dur una trajectòria cívica admirable en temps de barbàrie, el lloaven públicament. Aleshores quasi ningú, a la zona republicana, no recordava els atemptats comesos per Durruti ni els assalts que havia perpetrat a entitats bancàries per a fornir d'armament els integrants de «Los Justicieros», «Crisol» o «Los Solidarios». I els pocs que feien memòria deien que aquells fets havien estat fruita del temps. El també anarquista Francisco Ascaso portava sang d'altri fins a les parpelles, i havia estat un dels assassins del Cardenal Soldevila. Això no obstant, no he llegit cap historiador una mica rigorós que qualifiqui Ascaso o Durruti d'assassins o de terroristes. I si no ho fan, no serà perquè tenguin por que qualque hereu ideològic d'ells atempti contra la seva vida. El temps de l'anarquisme violent ja és aigua passada a Europa. Així que si no els desqualifiquen, és perquè saben que els fets històrics no es poden descontextualitzar, si volen extreure'n una lectura una mica més profunda que la feta pel gasetiller que va propalar la notícia a l'instant de produir-se. A Euskadi, els darrers seixanta anys, s'ha escrit la història de la violència. I si filam prim, podrem dir que en fa més i remuntar-nos a les guerres carlines que tingueren, en aquell país, una virulència especial. De mica en mica, les reivindicacions nacionals dels bascs s'han anat configurant com el rerefons de tot el conflicte. La democràcia espanyola va heretar la crispació d'Euskadi amb la dictadura, i a la vista dels resultats obtinguts en quasi vint-i-cinc anys, hem de reconèixer que no va saber, no va poder o no va voler desactivar-la. M'aprés a manifestar, una vegada més!, la meva absoluta repugnància cap a l'ús dels explosius enganxats al motor d'un cotxe, el tret al clatell o la bomba feta esclatar a uns grans magatzems. Em repugna, com a tants d'altres ciutadans, que la vida humana no valgui res, quan la defensa de la dignitat de la persona hauria d'ésser el fi perseguit per qualsevol revolució. Aquesta postura moral, però, no tindria cap valor si ens negàssim a reconèixer que la violència, a Euskadi, ha vingut per la sistemàtica oposició espanyola a deixar que els bascs triïn el seu futur. En qualsevol cas, ara no es parla d'autodeterminació, sinó de qüestions que s'han de resoldre per apuntalar la mena de pau actual. La societat basca ha viscut unes eleccions amb uns mínims de crispació social, gràcies a l'alt al foc anunciat per ETA i a la bona disposició que ha demostrat el govern Aznar per a trobar una solució al conflicte, sense deixar de banda l'actuació exemplar dels representants públics del Pepé, sobretot a Euskadi. Això no obstant, el retard o la negativa a traslladar els presos etarres a les presons basques fa que, de mica en mica, torni a aflorar la crispació social. Setién ha pretès apropar-se als presos per a trobar solucions pacífiques, la qual cosa és d'agrair. Si hi ha alts càrrecs de la política espanyola que en lloc de valorar aquest gest positivament, se senten ofesos amb Setién pel fet que considera que els presos etarres són presos polítics, és perquè tenen costum de confondre la clovella amb el bessó. La visceralitat no pot presidir les relacions entre espanyols i nacionalistes bascs, sobretot perquè és fàcil endevinar que si Aznar vol protagonitzar la desactivació definitiva de la violència a Euskadi haurà de fer moltes més concessions que les fetes o les plantejades fins ara. Ell, probablement, sabrà el que es fa. De tota manera, seria aconsellable que, en els moments de cridòria general contra Setién, tingués en compte que la victòria es construeix amb els morts; la pau amb els vius.