Pinochet va presentar-se a declarar assegut en una cadira de
rodes, així que ha fet el primer pas ferm cap al seu alliberament.
Des que ha començat el procés d'extradició, els pinochetistes
havien fet tot quant sabien per ensorrar el general. Cridaren
consignes antibritàniques, apedregaren l'ambaixada del Regne Unit a
Santiago i, fins i tot, s'alçaren veus, entre els manifestants, que
exigien a l'exèrcit xilè un desembarcament a les costes angleses
per tal d'alliberar-lo amb l'ús de les armes.
Evidentment, aquesta pretensió no deixava d'ésser un disbarat,
perquè és notori que els militars xilens únicament han estat
ensinistrats per a lluitar contra ciutadans desarmats. Això no
obstant, ni les fanfarronades tan forassenyades com aquesta no
cauen gens ni mica bé a una societat picallosa, en qüestions de
legalisme, com és l'anglesa. Pinochet júnior també ha contribuït
força a escalfar l'ambient en contra del seu pare, en denunciar que
aquest és víctima d'una conjura del socialisme internacional. Quina
ximpleria! La darrera conjura socialista no va ésser d'abast
internacional, sinó de quatre arreplegats del PSOE que deixaren el
senyor Ruíz Mateos més pelat que un os a una canera. Els
socialistes espanyols no propicien conjures internacionals, entre
d'altres raons perquè prou feina tenen a evitar que Borrell i
Almunia es gatinyin, que el senyor Pepe «no le tira de los pelos» a
l'altre, «ya que no tiene, 'porque, ay, ay, ay, si tuviera una mata
rizada!». El fill de Pinochet no ha de malgastar les energies amb
expressions fora de to, així que els advocats del seu pare faran
santament si li recomanen discreció. El procés d'alliberament del
senyor Pinochet l'ha d'acabdillar la senyora Pinochet. Si més no,
hem de reconèixer que assumeix força bé, davant l'opinió pública,
el paper d'esposa i mare dolguda.
Precisament ara que s'acosta Nadal, la senyora Pinochet ha de
jugar les seves cartes amb habilitat. La pàtria sempre és femenina,
i si la senyora Pinochet es troba trista, és senyal que la pàtria
plora. D'altra banda s'ha d'apropar a l'església, i si ho fa així
veurà com disposa del suport de centenars de clergues, ara amagats
davall les pedres. Li ho dic per experiència: les dictadures
europees o americanes no durarien més d'un dia, si no comptassin
amb la col·laboració entusiàstica d'un nombre important de
clergues. Altra cosa és que aquests, en adonar-se que l'edifici de
terror que han ajudat a aixecar trontolla, cerquin aixopluc sota
una altra teulada, la de la democràcia per exemple. Però ésser-hi,
pot ben creure la senyora Pinochet que hi són, perquè no es deuen
haver fos com la neu. Aquests dies, si la senyora Pinochet es
mostra disposada a fer una feina fina ha d'ésser capaç d'establir
un paral·lelisme subtil entre Jesús, desvalgut en una cova, i el
general, retingut en un casalot de cinc estrelles. La gent passa de
la ira a la commiseració en un batre d'ulls. A quinze dies de
Nadal, la cadira de rodes del general ha estat una posada en escena
força espectacular. Ara encara no es noten els seus efectes entre
l'opinió pública, però no trigaran a fer-se coneixedors. Tot mirant
i mirant-se en Pinochet, la gent comença a sentir fàstic de la
condició humana. El segle s'encetà amb l'Exposició Universal de
París, sota el signe de l'esplendor, i acabarà amb un dictador,
vell i plorinyós, assegut a una cadira de rodes davant un jutge.
Heus ací els símbols d'obertura i cloenda del centenari, que van de
la llum a la decadència. Encara que sols sigui per donar-li una
passada d'estètica a la història, s'establirà una corrent d'opinió
favorable a arraconar el tema Pinochet de les primeres pàgines dels
diaris. Aleshores serà arribat el moment que els països implicats
en la seva detenció trobin una solució política al cas.
És a dir, que retornin el dictador a casa, tot fent veure que
suposa un enfortiment de la Declaració dels Drets Humans. I sense
que hi hagi massa aldarull al carrer.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.