La gran assignatura pendent del país és la integració en els seus diferents vessants. Un poble que ha presumit de tolerant, obert, receptiu i cordial amb els visitants, no ha tingut la capacitat suficient per assimilar els diferents col·lectius humans que, amb cultures heterogènies, han elegit la nostra terra per treballar i viure. No n'ha estat capaç, possiblement, perquè mai no hem cregut en nosaltres mateixos, amb la força i la identitat de la nostra cultura, del nostre ésser com a poble. Com a conseqüència d'això, sempre ens ha resultat molt més fàcil imitar els nouvinguts, molt abans de plantejar-nos seriosament sobre allò que seria menester oferir-los.
Només pot haver-hi un procés d'integració de les parts diferents en referència a un tot, a un projecte, a un disseny assumit globalment per un poble. Allò que ha fallat ha estat i continua sent, sens dubte, aquest tot. Per això, ara amb les noves onades d'immigrants no comunitaris totes les institucions públiques tenen un deure cabdal en aquesta direcció. Si aquestes mantenen actituds ambigües, per una banda de caràcter coercitiu i per altra de complicitat, difícilment s'aconseguirà l'objectiu integrador. Tanmateix, si no es té la valentia suficient ara, quan encara és possible redreçar la situació, podria ser que d'aquí a uns anys hàgim de plànyer allò mateix que ha succeït amb el macroprocés immigratori iniciat el decenni de 1960.
