Dijous de la setmana passada va ploure tot el dia, al meu poble. Va fer un ploure guapo, i amb això està dit tot. Però l'estranyesa que he pogut llegir en l'expressió d'alguns ciutadans quan els ho he comentat per ventura justifica que expliqui una miqueta més allò que ja hauria d'estar més clar que l'aigua fina que va fer tot el dia. Hi ha moltes maneres de ploure, sense necessitat d'arribar als extrems de grans riades o d'huracans. Diríem que en el nostre país mallorquí, contràriament al país de Raimon, la pluja hi sap ploure. Per ventura no estaria de més que anàs a escola per perfeccionar les seves maneres, però en general no ens podem queixar gaire "tot, en la vida, és amb respecte de. Molt adesiara tenim qualque desgràcia, però, d'entre les versions de pluja que cauen damunt els nostres camps, la majoria són, diguem-ne, civilitzades. Una altra cosa és que tenguem els torrents embossats o que es construesquin hotels en la desembocadura d'un d'aquests torrents. (Per cert, ja se sap qui va donar permís per construir l'hotel que l'aigua se'n dugué en orris quan va reclamar el seu camí natural? Ho hauríem de saber per donar-li un premi o fer-lo cosa).
Dèiem, idò, que hi ha moltes maneres més o menys civilitzades de ploure, i quasi totes són benvengudes i molt agraïdes per la terra. Però no sempre es troba el punt exacte perquè aquesta se l'enviï compassadament. De vegades plou gotes com punys i rodolen cap avall arrossegant la millor capa de terra. Sovint hi excaven escletxes tan fondes com un braç. És una forma de ploure que no aprofita massa el camp. A la terra li agrada que l'aigua caigui amb molta serenitat, sense presses, sense vent i sense trons ni llamps. Li agrada que caigui la pluja de manera que se'n pugui amarar de mica en mica, que res no s'enfangui però que la mollor arribi un parell de pams avall,de manera que se n'alegrin les arrels mestres dels arbres. I que plogui dia i nit, de trenta litres per amunt, i de forma que, uns dies després d'haver tornat el sol, la rella s'obri pas per la savor sense fer gaire terrossos. D'això en deim, els pagesos, fer un ploure guapo. No crec que l'adjectiu tengui molta relació amb l'estètica d'aquests dies, sobretot hivernencs, però ben bé hi podria arribar a fer referència, ja que la nostra societat ha assolit un punt de desenvolupament que els pagesos podem tenir humor, adesiara, per apreciar valors plàstics que abans passaven desapercebuts: és el típic fenòmen de la percepció del territori com a paisatge. Els mallorquins n'aprenguérem gràcies als estrangers: en llibres, postals, quadres i exclamacions verbals elogiaren tant el nostre país que els aborígens ens hi fixàrem amb més atenció i hi descobrírem perfils fins aleshores ocults a la nostra mirada. Igualment podem descobrir l'acaronada qualitat cromàtica d'aquests dies de ploure guapo. I la seva finíssima musicalitat.
