En democràcia, res no pot suplir el vot, que és el que sempre té la darrera paraula. Però el vot no és l'única via legítima de manifestació de la voluntat popular, que sovint ha de triar altres camins per ampliar-lo, matisar-lo, reforçar-lo o, simplement, per fer-se present en circumstàncies especialment significatives. Els governants, si realment són dignes d'ocupar el lloc que ocupen, han de ser sensibles a totes aquestes manifestacions de la voluntat popular. El contrari seria interpretar el vot com un xec en blanc. I per aquest camí es degrada la mateixa essència de la democràcia.
Ningú no pot ignorar, a partir d'ahir vespre, que moltes voluntats s'expressaren en la mateixa direcció. I no val dir que tots hi anam, en aquesta direcció, perquè els fets ho contradiuen. Per ventura alguns membres del Govern s'han volgut curar en salut, fent tota casta de declaracions sobre el sentit de la manifestació d'ahir, fins i tot sobre la possible coincidència de base amb l'esperit que la movia. També s'ha arribat a valorar de manera relativament positiva: com un referent que s'haurà de tenir en compte en el futur. Així i tot, les contradiccions i les ambigüitats "per no parlar d'algunes bajanades" no han aconseguit desvirtuar l'argument essencial de la mobilització popular. Tothom sabia molt bé per què era al carrer, i qui hi havia i qui no hi podia ser. La marxa, molt civilitzada "alguns trobaven que era massa silenciosa", esclatà renouerament en passar per davant el Círculo, o sia el Parlament, perquè és l'escenari on el partit en el govern no ha volgut estar a l'altura de la proclama que el molt honorable Jaume Matas havia fet aquest estiu, en sortir de l'audiència amb el rei. A les persones no se les pot entretenir amb quatre jocs de mans, perquè finalment els fets s'imposen per damunt de les paraules i permeten una lectura molt més clara. Seria un error interpretar la clamorosa siulada al Parlament com una crítica generalitzada a la classe política, entre d'altres coses perquè aquesta manifestació també ha servit per passar llista als polítics, perquè molta gent comprengui que no es pot continuar parlant dels polítics com si tots fossin iguals i com si tots defensassin els mateixos interessos. En tot cas, n'hi ha uns de més iguals que els altres, com deia l'inoblidable Jaume Perich. I en aquests moments, quan era necessari que alguns governants nostres comprenguessin que no es pot enredar més la gent, hi ha uns polítics que s'han decantat clarament per una opció, i uns altres han elegit l'altra via. Ningú no vol fer bons i dolents, però un mínim esperit crític obliga a llegir aquesta manifestació "i tot el que ha ocorregut durant la seva gestació" com una contribució molt valuosa a l'aclariment del panorama. És obvi que avui les coses estan més clares que no a darreries d'estiu.
Però la crítica, l'exercici responsable de les llibertats, no ha de conduir a plantejaments macabeus ni a criminalitzar per principi determinades actituds. En l'acte d'ahir, va desentonar "per ser suaus" el símil emprat per l'expresident del GOB, el senyor Francesc Avellà, quan va dir que l'assistència a la manifestació d'un diputat o alt càrrec del Partit Popular hauria equivalgut a l'encapçalament per Augusto Pinochet d'una manifestació pro drets humans. La desmesurada demagògia del símil no necessita cap comentari, i un servidor, com a manifestant, me'n vull desvincular rotundament.
Crec que varen ser les úniques paraules, gestos o actituds que varen desmerèixer d'aquest gran acte de civisme que fou la manifestació d'ahir. És una llàstima que alguns conciutadans nostres, especialment distingits, no la vessin passar tota, ni que fos des de darrere una persiana, ja que podria donar-se el cas que els n'arribàs una versió aigualida. I crec humilment que, per al bé de tots, també per al bé del futur, la manifestació hauria de ser llegida i interpretada correctament, en tota la seva magnitud: com el clam d'una Mallorca que no vol seguir abocada a l'actual procés d'autodestrucció.
