És cada vegada més freqüent a moltes converses més o menys
informals parlar del tema que les coses que ens afecten a cadascun
de nosaltres canvien avui en dia molt de pressa. Un fenomen que fa
que es modifiquin els estris que anam a comprar, els automòbils que
empram per anar a treballar, les modes del vestit, els medicaments
i el sistema mèdic que ens cuida, el sistema d'actuar de l'oficina
bancària, l'estructura econòmica, fins i tot la forma i les
característiques de la ciutat on vivim, la televisió, les
comunicacions i la informàtica, el sistema educatiu dels nostres
fills i les seves necessitats de formació, el que hem de fer per
mantenir-nos en les nostres professions o negocis, etc. A més a
més, hi ha la sensació que, malgrat que la velocitat del canvi
sigui alta, de fet s'està accelerant.
Tampoc no és estrany sentir coses com: «jo ja he après prou», «a
mi que em jubilin aviat», «ara que ja n'havia après m'ho tornen
canviar» o bé judicis en contra d'aquest canvi constant, «tant de
canvi i sempre per anar a pitjor», «tan bé com estàvem», etc.
En totes aquestes opinions hi ha una sensació de cansament que
evidentment algunes vegades ens ha afectat a tots i que crec que és
tan natural o lògica com el cansament després de córrer o de
treballar molt, però també s'hi pot endevinar en el fons una opinió
més o menys explícita que aquest canvi constant de les coses que
utilitzam i feim els humans és una contradicció amb la suposada
permanència de les coses no humanes, una mena d'atreviment contra
les inalterabilitats del món i de la natura.
Aquest desig d'immutabilitat a partir d'un cert moment de la
vida personal prové de la idea que el coneixement adient de la
realitat i les consegüents possibilitats de desenvolupament
personal és quelcom que s'aprèn amb uns quants anys de formació
imprescindible seguida de l'experiència vital. Es basa en
l'existència d'una realitat gairebé permanent, i que és la seva
manipulació per part nostra la que es veu modificada més o menys
ràpidament segons els progressos tecnològics.
Hom hauria d'intentar recordar com va ser l'educació rebuda,
tant l'escolar com la familiar, la religiosa, etc. per adonar-se de
la quantitat de missatges rebuts relatius a la immutabilitat d'unes
coses, del retorn fatal i etern d'unes altres, de la conveniència
d'aconseguir coses inalterables, o almenys per a tota la vida, com
a signe de triomf personal i social.
Tal vegada l'observació de la periodicitat quasi exacta del dia
i de la nit, de les estacions, i les no tan exactes com la de les
pluges i de les sequeres, del períodes bons i dolents o la
serenitat del cel nocturn, les que havien donat a l'home la saviesa
que hi ha una inalterabilitat en l'essència de les coses. Una mena
de jardí inicial on les coses es comportaven tal com els demanava
la seva essència per sempre més, on les grans commocions naturals
han rebut interpretacions des de càstigs dels déus fins a
periodicitats fatals. Aquesta inalterabilitat estava d'alguna
manera ferida per la mania humana de fer coses, una mania
relacionada fins i tot amb el pecat original d'ambició i de voler
saber. Es barregen en aquesta opinió coses com les guerres, el
progés tècnic, la utilització del medi natural, la destrucció de
l'entorn...
I és que, de fet, fa molt poc temps que la humanitat té
consciència que les coses realment canvien contínuament. L'Univers
en expansió, l'evolució de les espècies, la tectònica de plaques,
l'evidència de l'evolució de la societat, són idees que s'han
popularitzat recentment, després de vèncer resistències i reserves
de tota mena. I segurament encara no es poden considerar
suficientment assolides en general.
Potser, l'últim i definitiu cop a la pretensió originària de ser
el centre i la mesura d'algun cosa a banda de si mateix de l'home
conscient és la comprensió de la idea i la sensació conseqüent que
ens trobam en una realitat en canvi constant, on tot es mou, on no
hi ha res del que percebem que sigui igual al que van percebre
altres generacions, i no diguem d'així com era quan no hi havia
ningú per percebre-ho. L'entorn natural, que nosaltres estam
canviant a una velocitat només comparable a la dels grans
cataclismes que comencen ara a estar documentats i compresos, és la
història d'un canvi continu d'espècies i de condicions més o menys
lent, amb èpoques i punts d'acceleració. La terra que trepitjam,
els mars que ens separen o uneixen i que varen ser definitivament
cartografiats tan recentment són l'estat actual del moviment
constant dels continents que literalment neden sobre el magma
formant certes acumulacions, xocant, i així formant les serralades
que ens dibuixen l'horitzó, que foren temudes o divinitzades com a
presències eternes. L'atmosfera i el clima són en bona mesura el
resultat de la interacció amb la vida. El planeta que ens suporta
és una concentració de materials que registra temperatures de fusió
dels metalls en quasi tota la seva massa i que ens deixa viure en
la seva clovella refredada. El sol que ens escalfa i al qual han
adorat tantes cultures és un cos en ignició que mentre es crema ens
proporciona l'energia suficient per viure. El cel nocturn és un
instant d'una explosió gegantina i creadora que ens implica a
nosaltres mateixos i on, a més a més, moltes de les coses que veim
se'ns presenten tal com eren fa milers de milions d'anys i ni tan
sols no podem saber què els ha passat des d'aleshores. Tot és
diferent de com era abans i serà diferent en el futur, evolucionant
a vegades lentament, de manera quasi imperceptible, a vegades
ràpidament i violentament, desapareixen de cop quasi tot el que
fins a aquell moment constituïa la realitat i recuperant
l'equilibri a poc a poc sorgint una nova realitat.
L'espècie humana és un dels productes d'aquesta evolució que ha
adquirit més capacitat d'incidir en el canvi de la superfície de la
Terra i l'atmosfera i és possible que arribi a fer canviar altres
coses de l'Univers, però la concepció de la realitat global i els
fets humans d'una manera no necessàriament contradictòria l'haruia
de dur a treure'n algunes conseqüències: d'una banda, assumir la
idea que cadascú segurament veurà canviar les coses tota la vida i
ha de ser capaç d'aprendre i adaptar-se. D'altra banda, adonar-se
que les possibilitats destructives de l'home són avui enormes, no
només cap a l'entorn natural o cap al clima, sinó cap a si mateix.
Es pot produir o potenciar, en un termini curt, un canvi dràstic i
ràpid de la realitat que ens afecta i si arribàs a una crisi
important, aquesta en sortiria tal com n'ha sortit dels altres
canvis ràpids i violents: sacrificant el que sigui necessari per
tal de crear un nou equilibri dinàmic. Per últim, és necessari
aprendre des de joves a construir la pròpia personalitat, que no
hauria de ser inalterable ni en les seves ideologies, ni
concepcions, ni seguretats personals que sustentin el quefer de
cada dia, però s'ha d'aprendre a no anar a la deriva dins una
consciència individual i col·lectiva de canvi permanent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.