És cada vegada més freqüent a moltes converses més o menys informals parlar del tema que les coses que ens afecten a cadascun de nosaltres canvien avui en dia molt de pressa. Un fenomen que fa que es modifiquin els estris que anam a comprar, els automòbils que empram per anar a treballar, les modes del vestit, els medicaments i el sistema mèdic que ens cuida, el sistema d'actuar de l'oficina bancària, l'estructura econòmica, fins i tot la forma i les característiques de la ciutat on vivim, la televisió, les comunicacions i la informàtica, el sistema educatiu dels nostres fills i les seves necessitats de formació, el que hem de fer per mantenir-nos en les nostres professions o negocis, etc. A més a més, hi ha la sensació que, malgrat que la velocitat del canvi sigui alta, de fet s'està accelerant.

Tampoc no és estrany sentir coses com: «jo ja he après prou», «a mi que em jubilin aviat», «ara que ja n'havia après m'ho tornen canviar» o bé judicis en contra d'aquest canvi constant, «tant de canvi i sempre per anar a pitjor», «tan bé com estàvem», etc.

En totes aquestes opinions hi ha una sensació de cansament que evidentment algunes vegades ens ha afectat a tots i que crec que és tan natural o lògica com el cansament després de córrer o de treballar molt, però també s'hi pot endevinar en el fons una opinió més o menys explícita que aquest canvi constant de les coses que utilitzam i feim els humans és una contradicció amb la suposada permanència de les coses no humanes, una mena d'atreviment contra les inalterabilitats del món i de la natura.

Aquest desig d'immutabilitat a partir d'un cert moment de la vida personal prové de la idea que el coneixement adient de la realitat i les consegüents possibilitats de desenvolupament personal és quelcom que s'aprèn amb uns quants anys de formació imprescindible seguida de l'experiència vital. Es basa en l'existència d'una realitat gairebé permanent, i que és la seva manipulació per part nostra la que es veu modificada més o menys ràpidament segons els progressos tecnològics.

Hom hauria d'intentar recordar com va ser l'educació rebuda, tant l'escolar com la familiar, la religiosa, etc. per adonar-se de la quantitat de missatges rebuts relatius a la immutabilitat d'unes coses, del retorn fatal i etern d'unes altres, de la conveniència d'aconseguir coses inalterables, o almenys per a tota la vida, com a signe de triomf personal i social.

Tal vegada l'observació de la periodicitat quasi exacta del dia i de la nit, de les estacions, i les no tan exactes com la de les pluges i de les sequeres, del períodes bons i dolents o la serenitat del cel nocturn, les que havien donat a l'home la saviesa que hi ha una inalterabilitat en l'essència de les coses. Una mena de jardí inicial on les coses es comportaven tal com els demanava la seva essència per sempre més, on les grans commocions naturals han rebut interpretacions des de càstigs dels déus fins a periodicitats fatals. Aquesta inalterabilitat estava d'alguna manera ferida per la mania humana de fer coses, una mania relacionada fins i tot amb el pecat original d'ambició i de voler saber. Es barregen en aquesta opinió coses com les guerres, el progés tècnic, la utilització del medi natural, la destrucció de l'entorn...

I és que, de fet, fa molt poc temps que la humanitat té consciència que les coses realment canvien contínuament. L'Univers en expansió, l'evolució de les espècies, la tectònica de plaques, l'evidència de l'evolució de la societat, són idees que s'han popularitzat recentment, després de vèncer resistències i reserves de tota mena. I segurament encara no es poden considerar suficientment assolides en general.

Potser, l'últim i definitiu cop a la pretensió originària de ser el centre i la mesura d'algun cosa a banda de si mateix de l'home conscient és la comprensió de la idea i la sensació conseqüent que ens trobam en una realitat en canvi constant, on tot es mou, on no hi ha res del que percebem que sigui igual al que van percebre altres generacions, i no diguem d'així com era quan no hi havia ningú per percebre-ho. L'entorn natural, que nosaltres estam canviant a una velocitat només comparable a la dels grans cataclismes que comencen ara a estar documentats i compresos, és la història d'un canvi continu d'espècies i de condicions més o menys lent, amb èpoques i punts d'acceleració. La terra que trepitjam, els mars que ens separen o uneixen i que varen ser definitivament cartografiats tan recentment són l'estat actual del moviment constant dels continents que literalment neden sobre el magma formant certes acumulacions, xocant, i així formant les serralades que ens dibuixen l'horitzó, que foren temudes o divinitzades com a presències eternes. L'atmosfera i el clima són en bona mesura el resultat de la interacció amb la vida. El planeta que ens suporta és una concentració de materials que registra temperatures de fusió dels metalls en quasi tota la seva massa i que ens deixa viure en la seva clovella refredada. El sol que ens escalfa i al qual han adorat tantes cultures és un cos en ignició que mentre es crema ens proporciona l'energia suficient per viure. El cel nocturn és un instant d'una explosió gegantina i creadora que ens implica a nosaltres mateixos i on, a més a més, moltes de les coses que veim se'ns presenten tal com eren fa milers de milions d'anys i ni tan sols no podem saber què els ha passat des d'aleshores. Tot és diferent de com era abans i serà diferent en el futur, evolucionant a vegades lentament, de manera quasi imperceptible, a vegades ràpidament i violentament, desapareixen de cop quasi tot el que fins a aquell moment constituïa la realitat i recuperant l'equilibri a poc a poc sorgint una nova realitat.

L'espècie humana és un dels productes d'aquesta evolució que ha adquirit més capacitat d'incidir en el canvi de la superfície de la Terra i l'atmosfera i és possible que arribi a fer canviar altres coses de l'Univers, però la concepció de la realitat global i els fets humans d'una manera no necessàriament contradictòria l'haruia de dur a treure'n algunes conseqüències: d'una banda, assumir la idea que cadascú segurament veurà canviar les coses tota la vida i ha de ser capaç d'aprendre i adaptar-se. D'altra banda, adonar-se que les possibilitats destructives de l'home són avui enormes, no només cap a l'entorn natural o cap al clima, sinó cap a si mateix. Es pot produir o potenciar, en un termini curt, un canvi dràstic i ràpid de la realitat que ens afecta i si arribàs a una crisi important, aquesta en sortiria tal com n'ha sortit dels altres canvis ràpids i violents: sacrificant el que sigui necessari per tal de crear un nou equilibri dinàmic. Per últim, és necessari aprendre des de joves a construir la pròpia personalitat, que no hauria de ser inalterable ni en les seves ideologies, ni concepcions, ni seguretats personals que sustentin el quefer de cada dia, però s'ha d'aprendre a no anar a la deriva dins una consciència individual i col·lectiva de canvi permanent.