Coses que passen

El fet que un torero s'emparenti a casa bona reconcilia les dues Espanyes, la dels pobres i la dels rics. Vet ací que pels camins de l'amor s'arriba al mateix punt que els teòrics del marxisme. Les noces de Rivera Ordóñez i Eugenia Martínez de Irujo s'han d'interpretar amb les claus ideològiques del moviment romàntic, perquè qualsevol torero, independentment de la seva procedència familiar, simbolitza, a ulls de la majoria, l'aventura, el triomf i la riquesa. Era així entre els romàntics de més alta volada del XVIII, i encara simbolitza els mateixos valors. Aquestes setmanes darreres el temps sembla aturat a Espanya. Ahir, a Euskadi, tothom vetlava les armes a les trinxeres. Per primera vegada, en molts d'anys, els bascs no tenen per què malpensar-se si senten un tro, perquè tenen la certesa que procedeix de la motocicleta del repartidor de pizzes. L'arma, avui, a Euskadi, és el vot. I també és l'esperança. Sense que el Pepé ho pogués evitar, les eleccions basques esdevenen un referèndum sobre l'autodeterminació, davant la desesperació d'un PSOE que ha assumit, en el marc polític espanyol, el paper que històricament interpretava la dreta. Mai no sabrem si Aznar, d'ençà que és a Moncloa, ha actuat d'aquesta manera per convicció democràtica o perquè els rivals li claven els gols per mig de les cames. Sigui com sigui, amb l'assumpte GAL no ha posat traves a la justícia perquè els jutges obrissin les portes que guarden amb pany i clau secrets d'Estat inconfessables i en tancassin una altra rere Vera i Barrionuevo. Així i tot, l'operació, tan espectacular com arriscada, no ha irritat quasi ningú, descomptant una part de la cúpula socialista "més minoritària de cada dia que passa", i la senyora Carmen Romero. Però, fins i tot, la irritació d'aquesta té una lectura positiva perquè hem tingut oportunitat d'adonar-nos de la seva enorme cultura, no endebades ens ha anomenat referents de parelles, tan discutides com vulgueu, que deixaren record a la memòria popular. Carmen Romero ha comparat Vera i Barrionuevo amb Indibil i Mandoni, els sants Just i Pastor, Daoiz i Velarde, Fermín i Galán, i si ha deixat de banda Mauri i Maguregui no és per desconeixement d'allò que representaren, sinó perquè prou n'hi ha amb els que recorden altres parelles basques, força famoses, com és ara la formada per Lasa i Zabala. Segons quins assumptes és millor deixar-los reposar. Aznar governa sense moure res i tot allò que es mou al seu voltant, de manera natural, l'afavoreix. Fins i tot se li casen els toreros amb les duquesses, cosa que avala, davant l'electorat, la seva intenció de reconduir la dreta més embravida cap al centre sociològic. El senyor Rivera, padrí del contraent, matava animals a l'escorxador municipal de Jerez per a guanyar-se la vida. I des que el temps era temps, els ducs d'Alba mantenien els seus privilegis assaonant la terra amb la sang dels jornalers. Cal recordar que disposaven de tanta terra, que els rumors populars asseguren que la senyora Cayetana, la casada amb el jesuïta, pot creuar la península ibèrica de nord a sud sense sortir de les seves propietats. És possible que a cap altre Estat europeu no quedi cap noble amb tantes quarterades, perquè les revolucions burgeses acabaren amb molts de privilegis. A Espanya les coses han anat de manera diferent. No es mouen gaires coses, i Aznar, que ho sap, no fa res per moure-les. Es mou Garzón i sembla que ja n'hi ha prou. La gent del sud és anarquista de mena. Vet ací que es mou Garzón sense permís, i a la senyora Thatcher li cauen els rul·los. Una tragèdia.