George Orwell amb la seva extraordinària novel·la 1984, ens alertava devers l'any mil nou-cents quaranta-nou dels perills associats a una tecnologia aleshores incipient, com era la de la televisió. El mite del «Gran Germà» (Big Brother) vigilant i controlador de totes i cada una de les nostres accions i pensaments ens acompanya des d'aleshores, de tal manera que no acostumen a mancar notícies i fets que s'encarreguin de recordar-nos cabalment la seva vigència, ara representada per les xarxes d'ordinadors més que per la televisió. Per exemple, fa una partida de mesos, va ser el fet que una empresa espanyola de serveis telefònics "els deix endevinar quina" havia comerciat de forma fraudulenta amb els arxius informatitzats que contenien les dades dels seus abonats. De fet, aquesta pràctica, per la que crec recordar que l'esmentada empresa va ser sancionada (ma non fanaticamente), està regulada per una llei que data del mil nou-cents noranta-dos i té per objectiu evitar que el tractament automatitzat de les dades de caràcter personal envaeixi la privacitat dels ciutadans d'aquest país. A l'exposició de motius de la llei es pot llegir que la privacitat constitueix un conjunt d'aspectes de la personalitat de les persones més ampli i més global que el de la intimitat, de tal manera que cada un d'aquests aspectes, en ser considerat aïlladament, potser no tingui significació, però tots junts poden donar una representació de la personalitat de la persona, que aquest té tot el dret de mantenir reservada. Abans dels fitxers informàtics, el temps i l'espai servien per esvair la significació de moltes d'aquestes dades, però les capacitats d'emmagatzament i tractament que dóna la tecnologia informàtica eliminen, de cop en sec, aquest esvaïment. Tot això és més bo d'entendre del que sembla a primera vista: si algú té accés al conjunt de tots els pagaments que he fet durant els darrers cinc anys amb diner de plàstic, pot tenir una informació molt acurada de molts dels meus hàbits i vicis, públics i/o privats. Aquesta informació serà més detallada com més pagaments d'aquests hagi fet. Per evitar el possibles abusos associats a aquestes capacitats, la llei determina la creació de l'anomenada «Agencia de Protección de Datos», encarregada de vigilar llur compliment. Fou aquesta agència la que va iniciar l'expedient sancionador que els esmentava abans.
Doncs resulta que feina, el que es diu feina, no n'hi falta a aquesta agència. La darrera que li ha caigut damunt és una de les més delicades des de la seva creació i no és altra que vigilar què passa amb les dades que l'Insalud "la Seguretat Social" recull dels seus pacients a través de l'anomenat TAIR (una cosa com ara terminal autònom d'identificació de receptes) i que són aquestes maquinetes que fan servir els metges per fer les receptes. Diuen alguns entesos que, més enllà de la millora del servei que es pretén amb aquests terminals, el sistema permet emmagatzemar de forma automàtica dades sobre els pacients que, posades en mans inapropiades, poden constituir un autèntic atemptat contra la seva privacitat. És clar que, per un elevat percentatge de consultes i receptes consegüents, és irrellevant el que pugui arribar a ser sabut què ens han receptat, sobretot si ha estat per un constipat o per una grip. Però quan entram en altra casta de malalties, la qüestió es torna molt i molt més delicada. Diguin el que diguin, per més mecanismes de seguretat que hi posin, no hi cap garantia total que aquesta informació no vagi a parar a mans de gent que pugui fer negoci amb la nostra salut, o la pugui emprar en contra nostra a l'hora, per exemple, de cercar una feina. Sembla que l'agència de protecció de dades s'ha interessat pel sistema i vigila perquè se'n faci bon ús, d'aquestes dades, especialment a partir de les queixes de molts metges sobre la invasió de la privacitat dels seus pacients que això pot suposar. Mentre s'aclareixen o no, i si em permeten una recomanació, d'ara en endavant, quan els hagin de fer una recepta i el metge faci servir l'aparetet, jo invocaria la Llei orgànica 5/1992 per demanar que sigui feta a mà. No crec que els vagi bé, però no podran dir que no ho hagin provat i, per ventura, fins i tot el metge els ho agrairà.
