Molèsties

Fernando Fernán Gómez es va retirar dels escenaris, segons he llegit, perquè el «molestaven els espectadors». No és que li tirassin xinetes, ni li fessin jutipiris o el xiulassin, no. És que la sola, la simple presència d'espectadors el molestava. En saber-ho, de principi servidor m'he quedat consternat; però a continuació m'he sentit alleujat, perquè l'experiència d'un home tan agut com don Fernando Fernán Gómez confirmava allò que secretament sospitava: que hi ha molta de palla, molta de literatura de liquidació en la mística tronada de la relació actor-espectador. Estam acostumats a les declaracions d'amor dels actors, que ens asseguren que la nostra presència al pati de butaques o al galliner crea una màgia, propicia una relació d'intensitat bategant. Home, no serà tant. Ja sabem que un actor sense espectadors no es pot sentir bé, o que es pot sentir molt malament si els espectadors no s'involucren gens en la representació. Fins aquí, és d'aeioú, però servidor no aniria massa més enllà. Sobretot, evitaria qualsevol explicació que s'endinsi en terrenys poc cartografiats, en qüestions d'aquestes que sols entenen els psicòlegs aficionats i els tiradors de cartes electrònics. Però que la nostra presència pugui molestar don Fernando Fernán Gómez, i atès que no seré servidor qui posi en qüestió la seva fina intel·ligència, és una mica inquietat. Sempre l'havíem tractat tan bé. L'hem estimat tant com a Glenda, o per ventura més. Què li hem fet...?