Fernando Fernán Gómez es va retirar dels escenaris, segons he llegit, perquè el «molestaven els espectadors». No és que li tirassin xinetes, ni li fessin jutipiris o el xiulassin, no. És que la sola, la simple presència d'espectadors el molestava. En saber-ho, de principi servidor m'he quedat consternat; però a continuació m'he sentit alleujat, perquè l'experiència d'un home tan agut com don Fernando Fernán Gómez confirmava allò que secretament sospitava: que hi ha molta de palla, molta de literatura de liquidació en la mística tronada de la relació actor-espectador. Estam acostumats a les declaracions d'amor dels actors, que ens asseguren que la nostra presència al pati de butaques o al galliner crea una màgia, propicia una relació d'intensitat bategant. Home, no serà tant. Ja sabem que un actor sense espectadors no es pot sentir bé, o que es pot sentir molt malament si els espectadors no s'involucren gens en la representació. Fins aquí, és d'aeioú, però servidor no aniria massa més enllà. Sobretot, evitaria qualsevol explicació que s'endinsi en terrenys poc cartografiats, en qüestions d'aquestes que sols entenen els psicòlegs aficionats i els tiradors de cartes electrònics. Però que la nostra presència pugui molestar don Fernando Fernán Gómez, i atès que no seré servidor qui posi en qüestió la seva fina intel·ligència, és una mica inquietat. Sempre l'havíem tractat tan bé. L'hem estimat tant com a Glenda, o per ventura més. Què li hem fet...?

Potser ho entendríem millor "o per ventura només ampliaríem el desconcert" si extrapolàvem aquest cas a altres àmbits. Conec un venedor de discos "i propietari de la botiga, alhora" que té una mania de no dir als melòmans. La solució seria liquidar la secció que destina a música clàssica, però no en vol sentir parlar. Opina que els melòmans només li demanen discos per posar-lo a prova. Tot s'ha de dir, els clàssics que té a la venda són molts, però no van més enllà dels principis bàsics de la discoteca d'un melòman novici. Si li demanen qualsevol altra peça, ell ho interpreta com una maquiavèlica operació per posar-lo en evidència. Els veu com els seus enemics naturals. És molt desconcertant.

També conec un batle que sent un menyspreu incontenible pels seus conciutadans. Només tolera les prostitutes i els transvestits de la seva ciutat i alguns companys que li fan arribar el profit de determinades gestions. Amb els conciutadans, no parla ni una paraula que no sigui estrictament necessària, perquè no li agrada tractar amb animals. El resultat podria semblar paradoxal: com que els creu animals, l'emporugueixen. Finalment, opta per oblidar-los. Coneixeu algú que odïi més escriure que Enrique Lázaro? Idò és el que escriu més i millor de tots els plumífers d'aquesta terra. De vegades dóna bon resultat odiar allò amb què s'ha de tractar obligatòriament: Làzaro i Fernán Gómez. D'altres vegades, no: el discoter i el batle. Vet aquí.