Som maldestre amb els aparells, ja siguin mecànics, elèctrics o electrònics. No crec, o no vull creure, que la causa sigui la meva capacitat, en qualsevol cas limitada, sinó un profund desinterès per aprendre el seu maneig. Confés, humilment, que sent enveja per les persones que ho saben fer tot, des d'arreglar el motor del cotxe, si més no les avaries més freqüents, fins construir un marge o practicar el bricolatge. El fet de culejar, d'utilitzar les mans me posa nerviós. Tenc, d'ençà fa dos anys i mig, un cotxe al qual encara no li he descobert la roda de recanvi. L'única excusa és que és coreà. Hi ha, però, un exemple que me defineix amb més precisió.
Després d'utilitzar vint-i-cinc anys una màquina d'escriure Olivetti Lettera DL, les tecles començaren a fallar. Ho vaig comentar en repetides ocasions a la meva esposa, queixant-me de lo poc que duren les coses. Un any, per Nadal, la vaig trobar gojosa. No record si hagué intercanvi de regals, però ella me donà el meu: una caixa de cartró de grans dimensions que contenia una nova màquina d'escriure elèctrica. Li ho vaig agrair amb poc entusiasme, si he de ser sincer, car no tenia gaire clar que volgués canviar. Així que la vaig guardar talment dins la mateixa capsa. De primer no me deia res, però al cap d'un any preguntà si no m'agradava o no anava bé. Si el problema era el model, el canviaria per un altre, atès que era nova de trinca. Quan féu dos anys me xerrà clar: o utilitzava la nova màquina o era l'últim regal que rebria en vida. Davant una pressió, una amenaça d'aquest calibre, vaig desembolicar l'aparell amb el ferm propòsit d'usar-lo. Amb el manual d'instruccions a la mà vaig intuir la dimensió de la tragèdia. No entenia res. Sembla que això és bastant comú entre els usuaris habituals, que han de confiar més en la seva destresa que no en les instruccions. Me vaig imposar un sever programa de pràctiques fins que, dos anys i mig després de fer-me el regal, vaig desar la vella companya en un acte de traïció impropi de mi. Ara utilitz una Canon elèctrica que, tot s'ha de dir, va molt millor que l'antiga italiana.
Amb tot això vull significar el fet que les noves tecnologies no són el meu fort i, alhora, manifestar la meva aprensió als canvis que duguin implícit un aprenentatge tècnic. Ja vos podeu imaginar el trauma que suposa només pensar en l'ordinador, tot i que estic quasi convençut de la seva bonança. Inevitablement hi ha un no sé què al meu interior que es nega a acceptar l'evidència.
L'altre dia de pagès vaig sentir xerrar el professor Valverde sobre les excel·lències de la informàtica i de l'Internet. Parlà de la introducció d'aquest «Diari de Balears» a la xarxa de comunicació global i del fet que qualsevol lector, des de qualsevol indret del món, pogués accedir a la seva lectura. Sembla un d'aquests miracles que mai no arribaré a copsar en tota la seva magnitud. Me sobtà i m'impressionà la possibilitat, no gens remota, que algú, a l'altre cap de món, pogués llegir el meu article. M'omplí de goig saber que pertot arreu poden identificar la nostra llengua catalana. Que des de les pàgines d'Internet es poden assabentar que som un petit país de la Mediterrània que es resisteix a ser engolit.
