Crec que és demà vespre que es fa aquesta bauxa dita la nit de l'art. No importa el color del moix, importa que atrapi ratolins. Aquests saraus ignor si acosten la gent a l'art o si el trivialitzen, supòs que tot depèn de tantes coses... Però el meu consell a l'improbable lector és que, per exemple, si va al Centre Cultural Pelaires a escoltar "a sentir" jazz, no aprofiti l'avinentesa per fer una mirada ràpida i distreta a les obres de Guillem Nadal, sinó que en prengui nota per tornar al centre amb l'única finalitat de mirar-les amb el deteniment, amb el temps i l'obertura d'esperit que fan falta. (No li aconsellaria, tampoc, que miràs de passada l'exposició «Glu-tack», de Miguel Czernikovski, una mostra esplèndida, que et fa ganes d'entendre de fotografia per poder-ne parlar amb coneixement de causa "per ventura no hauríem de parlar de res; per ventura, no: segur).

I és que mirant l'exposició de Guillem Nadal, a un li fa por que, entre solo de saxo i solo de bateria, un senyor pugui arrossegar la vista per aquestes obres i emetre'n una opinió desimbolta i esburbada. Segurament no hi ha moltes exposicions que, al contrari, demanin una mirada tan reflexiva com aquesta, i no perquè l'artista hi vulgui sostenir un sistema de pensament, una filosofia o qualsevulla estratègia de l'esperit. Però entre aquestes opcions hermetitzants i la buidor absoluta per la qual naveguen tants d'artistes hi ha un ample territori en el qual els llenguatges artístics es poden submergir per extreure'n tot un món de suggerències, tot un inventari de símbols rellegits des de la glòria i l'angúnia d'aquest temps. Servidor diria que Guillem Nadal es mou per aquests territoris, que els explora amb un llenguatge acurat, vigorós, sense coartades: és una miqueta ingenu o molt malintencionat voler reduir aquest gran artista a un simple reflex d'alguns contemporanis, com si els llenguatges contemporanis fossin propietat privada i intransferible fins i tot per herència "en aquest cas, molts d'aquests mestres contemporanis haurien de tornar tot quan tenen a altres mestres contemporanis, i així fins a Altamira o qui sap. De totes formes, és clar que Guillem Nadal se serveix de llenguatges que li són útils per il·luminar parts significatives d'un món que el remet sempre als orígens i a la mort, a la llibertat i a l'oblit, tractats més com a pilars d'una poètica d'ambigüitat perversa "quan no sabem si estam davant dos fetus o dues calaveres" que no com a punts de reflexió. Però sens dubte aquesta poètica és una via de coneixement que ens mena on cap altre llenguatge no ens podria menar.