El fet que Matas proposi un pacte urbanístic entre el seu partit i els partits de l'oposició per tal d'aturar les urbanitzacions, pot significar que els illencs estam a punt de solucionar "en la mesura del que sigui possible" una errada estratègica i moral de fa prop de quaranta anys. O, com a mínim "i esper que tot no quedi estancat aquí", que a la fi hi ha una reflexió per tots els àmbits polítics i per tant també entre el poble "que és reflex dels governants" sobre un tema que fins ara representava una barrera entre les dretes i les esquerres.
La dreta i l'esquerra hi són per complementar-se, per sospesar mitjançant el debat totes les accions que el Govern i els consells duguin endavant. Però amb massa freqüència ens trobam que els partits tendeixen a defensar cegament els seus interessos i projectes, i que a la vegada es posen en pla caparrut davant les altres propostes. Ara estam davant un cas de diàleg "element imprescindible per renovar les mentalitats amb el pas del temps": el president del Govern, Jaume Matas, per causes que ningú no arriba a comprendre "ingestió incontrolada de xampany?, pujada de febre amb al·lucinacions incloses?, insolació", s'encara amb el seu partit i fa una proposta que el PP ha tirat per terra des de sempre. Cristòfor Soler "va fer una cosa per l'estil i, sense dir-li res, li varen prendre la presidència. Matas amolla la seva proposta de pacte, també, sense dir res, als membres del partit. Aquest «sense dir res» que caracteritza el PP insular sempre acaba amb una crisi interna, però aquest pic estam a prop de les eleccions i els populars hauran de recórrer als tranquil·litzants per dissimular la histèria col·lectiva.
Vull pensar, però, que una part considerable dels militants i membres del PP varen donar suport ideològicament a Soler, i que ara també ho faran amb la proposta de Matas.
Quan arribaren les primeres turistes a les illes i se'ls acudí d'anar a la platja amb bikini "acte que avui qui més qui manco troba normal i gens polèmic", els illencs d'aquella època, encara amb mentalitat medieval, quedaren acollonats. Més d'una beata "amb el cap ben dret, posat orgulls i segur, amor propi i idees fixes" degué patir un atac de cor, i més d'un vell centenari degué trobar la mort darrere una alzina o un pi (potser per Formentor) guaitant els cossos joves i esbelts "i quasi tan nuus com les someres!" d'aquell femellum. Aquells banyadors representaven la introducció de noves idees, d'un nou concepte de vida, i les generacions adultes d'illencs flipaven. La beateria es va traduir en intolerància, com literaturitza Villalonga a Mort de Dama, però això durà poc. Els bikinis acabaren seduint totes les persones sanes "tants de segles tenint platges i tant de puritanisme a l'hora de banyar"se!", i els empresaris amb més calentura i doblers apostaren per fer un negoci del turisme. La idea inicial tal vegada va ser bona, i la idea en sí potser encara és bona. Tot depèn de com es dugui a la pràctica. Miquel Payeras "al seu article d'aquest diari el 2"9"98" accepta prostituir "encara que amb dignitat" Mallorca, i aquest pic discrep amb ell. Hem de viure del turisme perquè ara per ara és l'únic que sabem fer, això sí, però sembla que no tenim en compte que una de les poques coses que estam en condicions de fer és triar quina casta de turisme volem "hi ha innombrables opcions: borratxos, capitalistes, mafiosos, naturalistes, pastillers...", i amb quines quantitats: tot depèn de les nostres ofertes.
Ara, amb aquest debat entre els principals partits polítics, pareix que es comença a veure en un àmbit ja gens restringit que durant quaranta anys "des del boom dels 60 passant pel franquisme i fins avui", s'han anat cometent moltes errades en l'explotació turística que han derivat en continus atemptats paisatgístics. Els símptomes de malaltia ja s'han fet suficientment forts a les illes com perquè un partit majoritari faci veure que no els detecta.
