Diumenge va fer una setmana que en Toni va morir. Sí, així de clar. Així de directe, tal com ell era. Directe i clar.Des de tot d'una he rebut una allau de condols a través de tots els mitjans. Personalment al tanatori, telefonades, missatges de persones que me l'han fet arribar a través d'altres persones, pel correu electrònic d'Al-Mayurqa, fins i tot de persones que no conec o tan sols conec de referència, però no per això menys sentits. Però sobretot, dimarts passat al claustre de la Real.
Resulta una obvietat dir que en Toni es mereix això i molt més. Que amb l'acte de dia 2 d'octubre simplement se li ha fet justícia.També, aquests dies, hem pogut llegir la premsa escrita i on-line, escoltar la ràdio, mirar la televisió i trobar-hi tot de referències que parlaven d'ell. Fins i tot blogs per internet, un camp que ell trobava fred i impersonal. Aquesta vegada no ha estat així.
Em sent totalment incapaç de respondre i poder agrair personalment totes aquestes mostres de suport, tot i que ho vaig fent en la mesura del possible. Per això, ara i ben sincerament vull fer-ho a través d'aquestes paraules. Em sent aclaparada pel suport que les seves germanes i jo hem rebut aquests dies. De tothom, des de les institucions fins a les persones més anònimes. Sabeu que ell ho valorava per igual. D'aquí i d'arreu dels Països Catalans. Novament, gràcies. Tots tenim petites històries o anècdotes lligades a ell. Això hi serà per sempre.
Per la meva part, he estat una persona afortunada podent compartir vint-i-dos anys de la meva vida amb ell, plens de llibertat, complicitat i respecte. No es pot demanar més.
Durant tots aquests anys de confiança extrema, he pogut estar al seu costat en els seus petits i grans moments, cançons, rialles, ràbies, silencis, èxits i derrotes personals i també col·lectives. Eren les que més mal li feien. També disguts i decepcions. Pàtria, llengua, lluita... i persones. Persones que al llarg de la seva vida, ara acabada, no han estat a l'altura de la integritat d'en Toni i de la seva coherència (la paraula més sentida des que se n'ha anat).
Algunes d'aquestes persones aquests dies han assolit un protagonisme que jo, personalment, vull denunciar. D'altres ho han intentat sense aconseguir-ho. Ja sabem que quan algú es mor, sempre li surten amics, sobretot si té la dimensió pública que en Toni tenia. Fins i tot, per vergonya col·lectiva, els coneguts esdevenen íntims.
Cadascú farà recapitulació de la seva relació amb en Toni i podrà entendre perfectament de què parl i a què em referesc. No vull fer-hi més esment. Amb paraules seves, «cremareu en eterna foguera».Aquests dies ho he comentat amb molts d'amics. Sempre he procurat esser una persona anònima i mantenir-me darrere del vessant públic d'en Toni, per tant, molts segurament no em coneixeu o jo no he tengut oportunitat de trobar-vos. Però a tots, coneguts o no, gràcies. També a la família, associacions, col·lectius, institucions, mitjans de comunicació, partits polítics, personal mèdic que el va atendre, amics, companys d'Al-Mayurqa, moltes gràcies a tots i per tot. Però sobretot, gràcies per estimar-lo.Fins sempre.
Maria Ramis. (Rebuda per e-mail)
