Sr. director:
A propòsit de la carta del Sr. Ferrer, president de la Federació de Jubilats de la CAIB, que vos dignàreu a publicar el 20/06/05, em sent empès a enviar-vos aquesta altra.
Amb l'augment de població que han sofert aquestes illes nostres és més que evident que els queviures autòctons no són suficients per mantenir tots el residents i l'allau de turistes que ens visiten; n'hem de dur del continent. I d'allà també vénen tractors, camions, automòbils, electrodomèstics i tantes altres coses. Fer que ens arribin no és gratuït i és utòpic esperar que ho paguin el comerciants o els ajuntaments. Tot ha de sortir de les butxaques. En resum, la gratificació d'insularitat està prou justificada.
Ara bé, quan el funcionari, nascut a les Illes o no, després de 20 ó 30, o més anys de servici, és jubilat, experimenta sobre la seva propia pell, ja prou llastimada pel pas del temps, una reducció significativa dels seus ingressos i, a més, li retiren la indemnització d'insularitat, que, si més no, li podria servir per comprar-se el diari i prendre un refresc en el bar de la cantonada. Sembla que la justificació d'aquest atropell és que ja pot anar a residir a qualsevol lloc de la península, o, fins i tot, de l'estranger, que no estigui afectat per l'encariment que comporta la insularitat.
Ara que ja té les hipoteques pagades, que la seva o el seu cònjuge pot no ser del mateix poble natal, i no en parlem dels seus gendres i nores. Ara que ha fet, a cops d'anys, noves relacions d'amistat i de parentiu que podran fer més soportable la darrera etapa de la seva vida i ja carregat d'anys, creis que és el moment més adient per canviar de residència?
¿No creis que més d'un missèr podria demostrar que la regla que aplica aquí l'Administració, implica un atemptat contra els drets humans? Pensau-hi, per favor!
