La paraula humana

És curiós que a hores d'ara hi hagi una competició de llengües en quantitat de parlants. «Som tres-cents milions! Els anglesos són més. No, els xinesos... no, els russos!...».

Realment allò que seria interessant és de conservar un equilibri de llengües en el món.

És admirable la pervivència d'algunes parles en condicions adverses, com el sefardí de certs països del llevant de la Mediterrània, com el català de l'Alguer, com el suec de certes illes estonianes, com el jidish...

Una altra cosa admirable és la recuperació d'algunes llengües a partir d'una situació d'edifici en ruïnes, el txec, el noruec, el català (en el nostre cas a partir de la Renaixença) La recuperació de la llengua per un poble és un procés creatiu i que dóna autoconfiança, és una forma de recobrar la llibertat. L'hebreu, era una llengua morta però l'estat d'Israel l'ha feta reviscolar.

La burgesia urbana basca dels anys 60 enviaren els fills als ikastoles on els vells ensenyaven l'antic parlar. Ara hi ha una generació de joves bascs que parlen i escriuen la llengua més antiga d'Europa. Orgull de qualsevol hispànic. (Per cert, heu sentit mai l'euskera a la televisió de l'estat espanyol?) Quin dia donaran el 'premi Cervantes' a la llengua basca, base prellatina del castellà?

Un altre deure que tenim és de restaurar les llengües vives d'Amèrica: el maia, el quétxua, el quítxua, el maputxe. Ja seria hora que es fessin accions a fi que no es perdin per sempre més.

Per això calen diners i una burgesia urbana (a Quito, a Mérida de Iucatan, etc.) que consideri els idiomes dels indis americans com a cosa pròpia.

Un parell de 'premis Cervantes' no caurien malament a aquella gent. Restituir allò que s'ha robat és un acte de noblesa.

Ramon Cavaller. Rebuda per e-mail.